Segons Andrés Galeano, la fotografia opera d’una manera similar a com ho fan els núvols: connecta la instància de la terra amb la celestialitat, canalitza el desig humà de transcendència, la seva voluntat de projecció i ascens, i els retorna en forma d’imatges que aspiren sovint a representar un sentit i una profunditat que depassin els de la vida mundana. Galeano, que inscriu la seva pràctica artística en el camp de la postfotografia i que formalitza els seus treballs a través de publicacions, instal·lacions, collages fotogràfics, vídeos i performances, s’interessa des de fa anys per explorar aquestes connexions entre la fotografia i la celestialitat i, especialment, per analitzar com des del seu naixement fins a l’actualitat el mitjà fotogràfic ha servit per connectar aquestes dues instàncies.

Alexandra Laudo

Fons perdut de núvols parteix, doncs, del primer SMC (Servei Meteorològic de Catalunya, 1921-1939) per emprendre una investigació per diferents arxius catalans seguint la pista dels seus protagonistes: el mecenes i apassionat meteoròleg Rafael Patxot i Jubert, el fotògraf Josep Pons i Girbau, la família Campo que vivia a l’Observatori Fabra de Barcelona i el primer director del SMC, Eduard Fontserè.

El projecte juga amb l’ambigüitat semàntica, present en les nostres llengües romàniques, de les paraules temps (en els sentits meteorològic i cronològic) i fons (com arxiu i com a decorat fotogràfic). És en aquest punt on els materials de l’arxiu del SMC s’entrecreuen amb la fotografia d’estudi d’aquella època i les seves escenificacions etèries, ingràvides i celestials. Fons perdut de núvols obre, per tant, un diàleg entre aquests fons de nefologia catalana (perduts i en parador desconegut durant 45 anys) i els fons pintats de núvols usats en els retrats fotogràfics a manera de trompe-l’œil (dels que gairebé no es conserven originals d’època). Ambdós fenòmens queden personificats en la figura de Josep Pons, el fotògraf d’estudi a Blanes que, per raons econòmiques, es va traslladar a Barcelona per ser el fotògraf dels núvols del SMC fins a la seva forçada clausura al 1939.

Fons perdut de núvols, segon paraules d’Alexandra Laudo , és una investigació artística que pren com a punt de partida dues pràctiques fotogràfiques que tenen el núvol com a element central d’estudi. Una d’elles són els fons de cels ennuvolats i emboirats, usats recurrentment com a decorats en la fotografia d’estudi, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIX. Aquests fons se situaven darrere de les persones retratades, a fi d’ubicar-les en un marc abstracte que les realcés. Són, per tant, un element precursor dels actuals wallpapers i els photocalls, així com dels filtres i efectes usats en la fotografia digital i, especialment, en les selfies. Curiosament, la major part d’aquests autoretrats digitals contemporanis són publicats a les xarxes, és a dir, al que es coneix com “el núvol”, una terminologia que de nou incideix a reforçar aquestes connexions entre la pràctica fotogràfica i l’imaginari celeste. Amb la seva representació idealitzada del cel, Galeano també llegeix aquests fons com manifestacions d’una aspiració a la immortalitat i a la transcendència que, segons l’artista, és inherent a la pràctica fotogràfica. En concret, a Fons perdut de núvols, Galeano introdueix referències als fons usats en els estudis fotogràfics barcelonins d’Anibal Baró, Napoleón, Audouard i Daguerre, entre altres. El projecte de Galeano, doncs, és també un valuós exercici de revisió de la història de la fotografia a Catalunya, i una activació, des de les arts visuals contemporànies, del patrimoni fotogràfic històric.

Aquest projecte és una coproducció entre la galeria RSC i el M|A|C de Mataró i es mostra simultàniament en dues exposicions complementàries. Totes dues mostres van acompanyades d’un llibre d’artista, FPN, publicat en 3 edicions limitades de 150 exemplars cadascuna: en català, castellà i anglès.

La publicació d’artista, FPN, funciona com una peça més de l’exposició, analitzant el paper que juga la meteorologia en la fotografia i viceversa, la fotografia en la meteorologia. La seva estructura s’inspira en el mític Atles internacional dels núvols i dels estats del cel, amb una part textual i una altra de làmines amb imatges.

El seu format 13 x 18 cm, és una referència al format més comú dels clixés de vidre que es van usar per a fotografiar diàriament els núvols. I la caixa al·ludeix tant a les caixes de material fotogràfic (positiu i negatiu), com a les caixes dels arxius i a les caixes de transport – que, per cert, mai es van construir a causa de l’escassetat de fusta i que haurien d’haver servit per a exiliar tot l’arxiu del SMC a Noruega durant la Guerra Civil espanyola i així salvar-ho d’una possible destrucció o espoli. FPN s’articula des dels llenguatges de la meteorologia, la restauració artística i la fotografia per a reflexionar sobre el temps com a agent artístic i l’estètica de la degradació que aquest produeix. La publicació mostra una petita col·lecció d’imatges – una de les moltes possibles – per a assajar un capítol més en l’estudi sobre el cel metafísic del mitjà fotogràfic i es complementi amb textos d’especialistes en meteorologia, història de la fotografia i en art contemporani.