Pintadas. 1976-1979 – Manel Armengol
Pintadas. 1976-1979 – Manel Armengol
Pintadas. 1976-1979 és la primera exposició monogràfica de Manel Armengol (Badalona, 1949) a la galeria RocioSantaCruz. Portada a terme amb la col·laboració d’ULLS DE BOU, editorial dedicada a la fotografia documental espanyola de l’últim decalustre, la mostra reuneix una selecció fotogràfica de 27 testimonis visuals que ens permeten observar, des del prisma de l’ull actual, les pintades sorgides als carrers d’Espanya durant la transició (1975-1982). Es tracta d’un moment pretèrit a partir del qual reflexionar sobre la més candent actualitat política, avui fragmentada entre esquerres i dretes que amenacen amb fer trontollar els drets aconseguits pels qui, durant els 70, van alçar la veu i van garabatejar les parets i murs de les ciutats espanyoles.
El 1975 el militar més tirànic de la nostra història contemporània mor després de 36 anys al cap d’una dictadura llarga i atroç. Comença així el període de transició cap a una utòpica llibertat democràtica que pretenia deixar enrere tot allò pel què es va caracteritzar el franquisme: autoritarisme, anticomunisme, unipartidisme, militarisme, repressió, ultracatolicisme, ultranacionalisme. La mort de Franco va permetre al brou de cultiu contracultural que va ser l’esquerra revolucionària -fins aleshores represaliada- sortir als carrers, reclamar l’escenari urbà com a camp de batalla ideològic. Tot això sense escapar-se de la persecució policial que, hereva directa de les supraestructures del franquisme, continuava amb el llegat de violència des de l’estat “democràtic”.
Walter Benjamin, al seu famós article Breu història de la fotografia (1931), ja ens advertia d’una qüestió clau per entendre la fotografia tal com ho fa Manel Armengol: “resulta significatiu que el debat s’hagi enquistat sovint sobre l’estètica de la fotografia com a art, mentre s’obviava, per exemple, el fet social, molt més consistent, de l’art com a fotografia”, afirmava Benjamin. Una fotografia social l’ús pragmàtic de la qual va centrar el seu objectiu en l’espai antropològic i socialment constituït que van passar a ser els carrers d’Espanya als setanta. En aquest període escrutat fotogràficament, 1976-1979, moviments ciutadans, associacions veïnals, partits d’extrema esquerra o fins i tot aquells afins al franquisme, van ser els grans protagonistes d’un fotoperiodisme centrat a crear llegat i història. En aquest sentit, Manel Armengol va destacar per formar part d’una nova generació de fotoperiodistes que va plasmar als negatius dels seus rodets el sender cap a una anhelada transformació social. Amb ell, noms com Colita o Pilar Aymerich van establir les bases del fotoperiodisme nacional, una fotografia, com vam rescatar de Benjamin, sociològicament desperta.
Moltes d’aquestes pintades, de les quals avui només perviuen els registres d’Armengol, reclamaven drets arrabassats anteriorment. Unes provenien de fonts anarquistes, d’extrema esquerra, plataformes antiOTAN, d’altres d’associacions veïnals. Amb el nou sistema polític, aquells represaliats fins ara van visibilitzar les seves protestes emprant les parets i murs de tot el territori com a espais propagandístics. Tot i això, la resposta de l’extrema dreta va ser immediata, donant com a resultat un diàleg textual entre els que anhelaven la llibertat i els que es trobaven encara ancorats al franquisme. Aquesta violència textual es torna evident a les frases o símbols que Armengol retrata amb gran precisió, presentant-se com un testimoni apolíticament neutre capaç d’entendre visualment l’escenari que l’envolta.
Cadascuna de les fotografies que conformen la mostra va ser concebuda en un escenari espai temporal concret. A Barcelona, un dels llocs més prolífics per a Armengol i la seva sèrie Pintadas, les reclames de tarannà marxista permeten situar-nos als barris més pobres (Readmisión despedidos. PAN Y TRABAJO, al Poblat Roca de Gavà, 1976); les monàrquiques, en canvi, a Pedralbes (VIVA EL REY. UNIÓN MONÁRQUICA, 1979). Aquests exemples testifiquen el transcurs i el desenvolupament d’un moviment veïnal actiu: quan els partits d’esquerres van ser finalment legalitzats, el barri va acabar convertint-se en una de les principals armes polítiques per al sindicalisme, allà on es concentrava l’esquerra sense veu ni vot en vida del generalíssim. De la mateixa manera, a l’epicentre obrer l’especulació immobiliària va configurar espai de violència urbanística per a les classes populars. A la fotografia de la Verneda Alta (Barcelona, 1976), Armengol posiciona el seu objectiu en una tanca que, a priori, pretenia visibilitzar el turisme i l’auge del capitalisme postfordista. Ubicada al barri de barraques, els veïns van transmutar el missatge publicitari en missatge polític: “Atención, la especulación anda suelta”.
Les pintades antidemocràtiques, en canvi, van aparèixer als espais de la geografia nacional més històricament afins al feixisme i, amb ell de la mà, de l’extrema dreta (València, Madrid…). Aquestes fotografies es poden entendre mitjançant el raonament de Hannah Arendt: a Eichamnn a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal (1963), la filòsofa d’origen alemany analitza els qui, en el nostre cas en concret, van actuar sota el caduc règim del feixisme. Amb això es van centrar a perpetuar la batalla política des carrers i parets d’Espanya. Fotografies d’esvàstiques associades al feixisme alemany (València, 1979), o escrits avivant la flama de la falange (FALANGE EN PIE, Palma de Mallorca, 1976), il·lustren la idea d’Arendt: el feixisme va perviure gràcies a aquells adeptes que acataven les regles del sistema en què s’emplaçaven, el Règim Franquista, sense reflexionar sobre la gravetat ni els resultats dels seus actes. Aquests actants anònims no van ser més que fidels peons que obeïen ordres introduïdes a la seva psique, gairebé sense adonar-se de la inevitable pèrdua de llibertats que els seus actes podien ocasionar.
Però no totes les pintades es van centrar en la batalla interminable entre l’esquerra i la dreta. En algunes observem una problematització de la religió, fortament imposada des dels estats primaris del franquisme. Aquesta idea es veu retratada en algunes de les obres escollides d’entre tota la producció d’Armengol: “Curas a trabajar”, podem llegir en una paret d’una església de la Seu d’Urgell (Lleida, 1976) mentre de fons un eclesiàstic ens mostra el seu rostre desencaixat. En altres, un feminisme autòcton nounat exclamava algunes de les exigències que encara avui ressonen a les manifestacions del 8M. Com si no haguéssim avançat res des de 1977 fins avui, la fotografia “A MUJER VIOLADA PICHA CORTADA” ens permet veure el problema del masclisme, el qual ha estat arrelat a la nostra cultura des que el temps és temps. El franquisme, per tant, no només va afectar un sector concret de la població (vegeu l’esquerra revolucionària), sinó que es va filtrar per tots els porus d’una societat sense lloc per a les dones i, en definitiva, per a tots aglutinats sota el paraigua de “vagos y maleantes”.
Gran part de les fotografies s’exhibeixen a la paret de la galeria com si fossin les mateixes pintades del carrer. Un carrer per on cada dia passem sense adonar de les lluites polítiques que en el seu moment es van desenvolupar. L’espai exterior entra a l’escenari expositiu permetent el diàleg entre dins/fora, entre espectador/flâneur que contempla la ciutat i la història del seu país.
La mirada documental de la sèrie no conclou el 1979: actualment només hem d’adoptar com a pròpia la metodologia antropològica d’Armengol per obrir els ulls, analitzar detingudament el paisatge que ens envolta i percebre l’espai urbà com a escenari i territori polític. Aquesta és una de les eines i reivindicacions del fotoperiodisme en l’art contemporani: observar detingudament d’on venim per reconduir on anem. En aquest cas, amb la fotografia pensem els nostres carrers com a espai de lluita política, ja que en cap moment han deixat -ni deixaran- de ser un llenç en blanc per a l’intel·lecte popular, que al seu moment va aconseguir aquells drets més bàsics dels que ara gaudim.
Sergio Rodríguez Beltrán, historiador de l’art contemporani
Premsa
Con el apoyo de / Amb el suport de / With the collaboration of
