Lionel Sabatté el temps, la memòria i la petjada

La galeria RocioSantaCruz presenta la primera exposició individual de Lionel Sabatté a Catalunya i Espanya, amb motiu del 10è aniversari del Barcelona Gallery Weekend.

El projecte revela el talent de l’artista mitjançant un conjunt d’obres creades expressament per a l’ocasió. Les Terres de l’Ebre, al sud de Catalunya, amb els paisatges i les pintures rupestres de la regió, han inspirat escultures, pintures, fotografies i dibuixos d’una bellesa captivadora. Els seus quadres, compostos amb pigments de les coves de Lascaux, tenen una força bruta extraordinària, mentre que les seves escultures, evocadores de mamuts, bisons, bous i senglars, semblen donar nova vida a l’art parietal.

Els dibuixos d’animals, realitzats amb gran mestria, desborden vida tant al traç com en el mètode d’oxidació que empra per crear-los. És el temps, en la forma de procés químic, que els fa emergir. La bellesa de les seves representacions d’anguiles i batracis competeix amb la dels ocells, mentre que les enigmàtiques poussiérographies capturen la màgia del Delta de l’Ebre. Entre la prehistòria i el món contemporani, les empremtes del temps, presents tant en les formes com en els materials, irriguen i donen vida a les obres de Lionel Sabatté.

En les darreres dues dècades, Lionel Sabatté ha destacat a l’escena de l’art contemporani francès per la força de les seves obres. Primer es va fer un nom com a escultor, creant peces inoblidables a partir de petits manyocs de pols. Aquests agregats, en català “borra”, i en espanyol i anglès anomenats com “conejito de polvo”, s’anomenen en francès “moutons de poussière” (“ovelles de pols”). Tot i això, Sabatté, rebutjant la referència immediata i literal que caracteritza el seu treball, no representa aquests animals ni com a conills ni com a ovelles, sinó com a llops.

Més enllà de l’intens impacte visual d’aquestes obres, l’artista ens convida a reconsiderar la nostra percepció dels materials en l’art. Paradoxalment, mentre que la pols és vista com una substància fràgil, trivial i devaluada, Sabatté l’ha transformada en un material artístic per dret propi, creant obres d’una sorprenent permanència i bellesa. Ha tornat la noblesa a la pols, lligada a la petjada que conté del pas del temps.

D’aquesta manera, Sabatté s’inscriu en un doble llegat que el connecta amb Marcel Duchamp i Man Ray. Recordem la fotografia que Man Ray va fer el 1920 de la icònica obra de Duchamp, ‘El Gran Vidre’. Duchamp havia deixat la peça al seu taller durant mesos, permetent que la cobrís una fina capa de pols. En lloc de netejar-la completament, va decidir conservar una part d’aquesta pols a la superfície, integrant-la a l’obra. Gràcies a aquesta intervenció, Man Ray va poder fotografiar el que va titular “Élevage de poussière” (“Criança de pols”), capturant no només la presència física del material, sinó també la petjada del temps. Aquest acte d’immortalitzar la pols com a rastre del

temps es converteix en un punt de connexió fonamental amb l’obra de Lionel Sabatté, que utilitza materials efímers per explorar la memòria, les empremtes i la bellesa del que és transitori.

Tot i que Sabatté s’ha consolidat com a escultor, és també un pintor excepcional, practica el dibuix amb la mateixa destresa i, recentment, ha integrat la fotografia al seu enfocament artístic. Aquest mitjà, en particular, li permet fixar doblement la petjada: per la imatge del subjecte representat i pels pigments que la revelen, els quals porten la memòria del que descobreixen a través de les seves esglaiadores poussiérographies.

Alain Quemin