Eduardo Salvatore

Eduardo Salvatore (São Paulo, 1914 – 2006)

Va començar la seva carrera com a fotògraf a finals de la dècada de 1930, en un moment en què la modernitat brasilera emergia i la cultura visual del país es redefinia a través de nous llenguatges artístics. Eduardo Pedro Paulo Salvatore es va dedicar a la fotografia artística com a aficionat autodidacte a partir de 1937. A través de les seves imatges va explorar una visió poètica de la modernitat urbana, l’abstracció geomètrica i la llum com a element estructural —un vocabulari que esdevindria emblemàtic de l’Escola Paulista de Fotografia. La seva obra va marcar la transició del pictorialisme a l’experimentació moderna, situant la fotografia brasilera dins del diàleg global de mitjan segle XX.

Salvatore va ser un dels fundadors del Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB), creat el 1939 a São Paulo, institució que va presidir durant quaranta-set anys. Sota el seu lideratge, el FCCB es va convertir en el principal centre articulador del fotoclubisme brasiler, un moviment que va transformar la fotografia amateur en una pràctica d’avantguarda, profundament connectada amb les innovacions visuals de l’arquitectura, el disseny i el cinema de l’època. El club va organitzar salons, va publicar revistes i va promoure intercanvis amb associacions fotogràfiques internacionals, posant en contacte els artistes brasilers amb les xarxes modernistes d’Amèrica Llatina, Europa i els Estats Units.

Al llarg de les dècades de 1940 i 1950, la influència de Salvatore es va estendre més enllà de la seva pròpia producció fotogràfica: va ser un incansable promotor de la fotografia com a forma d’art al Brasil. Com a president del FCCB i fundador de la Confederação Brasileira de Fotografia e Cinema (CBFC) el 1950, va exercir un paper decisiu en la incorporació del Brasil a la Fédération Internationale de l’Art Photographique (FIAP), donant visibilitat i legitimitat a la producció fotogràfica del país a escala internacional. El seu talent organitzatiu, combinat amb una comprensió reflexiva del mitjà, el van convertir en una de les figures essencials en la consolidació de la fotografia com a disciplina artística al Brasil.

Les imatges de Salvatore es caracteritzen per la seva precisió, el seu rigor formal i l’abstracció de la realitat en estructures compositives. Allunyant-se del realisme documental, va concebre la fotografia com un llenguatge de síntesi i equilibri —“la gramàtica de la visió”, com ell l’anomenava. Les seves fotografies de l’arquitectura de São Paulo, dels espais industrials i de les geometries urbanes van transformar la ciutat moderna en una metàfora visual del progrés i l’ordre. Crítics i historiadors reconeixen en la seva obra el pont entre la sensibilitat pictorialista dels anys trenta i el radicalisme visual modernista que floriria en les dècades següents amb artistes com Geraldo de Barros, Thomaz Farkas i German Lorca.

Salvatore va ser mentor, comissari, jurat i organitzador, i va cultivar una comunitat de fotògrafs i intel·lectuals que van redefinir la percepció social de la imatge fotogràfica al Brasil. La seva llarga presidència del FCCB va coincidir amb la maduració institucional de la fotografia dins dels museus, galeries i la crítica d’art —un procés en què la seva obra i el seu lideratge van ser fonamentals.

La contribució d’Eduardo Salvatore ha estat reconeguda en diverses retrospectives, entre elles Eduardo Salvatore: Uma sensibilidade revelada, presentada al Museu da Imagem e do Som (MIS-SP) l’any 2004, que va traçar la seva evolució artística i va destacar el seu paper com a constructor cultural. Les seves obres formen part de col·leccions importants com les del Museu de Arte de São Paulo (MASP) i l’Institut Moreira Salles.