Originari de Galícia i amb una estreta vinculació a Barcelona, ​​pel que fa a la difusió de la seva obra, Antón Lamazares ha creat al llarg de la seva trajectòria una prosa poètica de caràcter visual d’alt voltatge, per profunda i personal.

La pràctica creativa de l’artista parteix d’una indagació ontològica sobre conceptes com l’ésser, la memòria, l’espiritualitat i la matèria. La rica tradició rural i poètica del seu país natal és subjecte i context recurrent de la seva obra, que la reinterpreta simbòlicament per traslladar-la com a bé comú.

En les seves creacions, Lamazares compon un paisatge plàstic en forma de sintaxi que té com a subjecte el lloc i, a manera de predicat, el no-lloc, és a dir la indagació d’un ésser nòmada sobre l’existència, en temps personal d’ell mateix i dels altres, a la recerca d’allò transcendental.

La seva pràctica, doncs, se situa en una intersecció singular entre allò terrenal i allò espiritual, entre allò matèric i allò simbòlic. El seu treball transita entre la pintura, l’escultura i el gravat, i el caracteritza l’ús de materials humils, com fusta i cartró.

L’elecció d’aquests elements és plenament conscient. A través seu, hi revalora en clau de pràctica artística una cultura material i la dota de noves connotacions: transforma el material, amb capes de pigments, vernissos, òxids i gravats, i arriba a superfícies brillants, aspres o desgastades com a desenllaç. Com apunta Ángela Molina “davant de tota aquesta riquesa material, el que és el nostre pintor és un povera”.

Això li serveix de base per construir un diàleg entre allò matèric i allò metafísic, en la recerca de la immanència, d’allò que té en si mateix la seva permanència i principi, en el concepte kantià.

La presència persistent de grafies no convencionals, de títols en gallec, llatí o llengües inventades, com el seu Alfabeto Delfín, apunta cap a un escenari en què el llenguatge transcendeix allò verbal, per convertir-se en gest poètic.

Els grans formats caracteritzen també el seu corpus. Com afirma Gloria Moure, “són concrecions d’un desig d’amor per la matèria i d’una solitària ambició per intervenir-hi, escollint-la i escoltant-la, que aconsegueixen fer fluir en aliança indissociable allò evident i allò hermètic, de manera que la memòria poètica interior i sense temps, s’hi configura en objecte i en imatge”.

ESDEVENIMENTS:

• Diàleg de Gloria Moure amb Antón Lamazares: / 09.05.2025 – 18h