Les dones que ploren estan enfadades – ORLAN

15.03.2023 – 18.05.2023

Encara que la contribució d’ORLAN a la història de l’art de la performance és essencial, seria un error reduir el seu treball a aquesta pràctica. De fet, ella mateixa sempre ha subratllat que no està vinculada a cap d’elles, a cap mitjà. És clarament el tema el que prima en la seva obra, ja que qüestiona sobretot els fenòmens socials; llavors es pregunta com donar la millor materialitat, la forma més pertinent al seu pensament. Això pot fer-se a través de la performance, però també de la fotografia, el vídeo, l’escultura, el collage i la pintura, recorrent a la biotecnologia, la realitat augmentada, la intel·ligència artificial i la robòtica. Entre les seves obres més recents figuren NFT i obres digitals generatives. L’artista no rebutja cap mitjà ni tecnologia.

Des del seu debut en 1964, quan només tenia 16 o 17 anys (i quan la majoria d’edat a França era llavors de 21 anys), ORLAN dóna a llum a si mateixa, «accouchait… d’elle m’aime». Amb una precocitat esbalaïdora. Mentre que el seu destí de dona condemnava a l’adolescent que era llavors, a utilitzar el seu cos i el seu ventre únicament per a donar a llum, la joveníssima artista es rebel·lava contra la seva condició de dona i contra el repugnant destí al qual estava destinada. L’únic part que va concedir va ser el del seu propi paper com a artista i el de la seva futura obra. La reapropiació del cos va prendre així forma, en primer lloc a través de la posada en escena fotogràfica. Ràpidament va recórrer a la distorsió de la perspectiva per a alterar els contorns de la seva aparença, com en el seu espectacular Nu baixant les escales amb talons de plataforma, de 1967. Un home mai podria haver realitzat semblant representació del cos d’una dona. La fotografia de nu femení es va veure profundament qüestionada i renovada per la proposta de cànons dissidents.

El cos d’ORLAN va tornar a ser el centre de la seva icònica performance de 1977 Le baiser de l’artiste (El petó de l’artista), creada en la Foire Internationale d’Art Contemporain de París. L’artista convidava al públic a comprar un autèntic petó d’artista, un petó amb llengua, per la suma de cinc francs. Això posava en relleu tant la mercantilització de l’art com els dos estereotips de gènere que amb massa freqüència confinen a les dones, el de la santa i el de la puta. El recurs a la cirurgia plàstica a principis dels anys 90 s’inscriu en el mateix procés de qüestionament del cos femení. La transformació-apropiació va permetre a ORLAN afirmar, una vegada més, la propietat del cos femení per part de les dones, però també qüestionar, aquesta vegada, els cànons de bellesa. L’artista es va arriscar a crear monstruositat empeltant deliberadament dues protuberàncies en el seu front. Li correspondria llavors fer d’elles, per la seva pròpia voluntat, òrgans de… seducció.

De la mateixa manera, l’aparició de programes informàtics de retoc ha obert el camí a una gran varietat d’autohibridacions. Les diferents sèries han d’entendre’s com a conjunts d’obres postoperatòries, ja que ORLAN sempre va voler començar amb el seu nou rostre adornat amb les dues protuberàncies. Així, ha creat sèries en les quals ha barrejat la seva pròpia imatge amb la d’obres d’art preses del cànon occidental -la Venus de Botticelli-, de cultures precolombines, africanes o, molt recentment, maies. D’aquesta manera, ens ha convidat a reconsiderar les nocions d’alteritat i mestissatge, així com els cànons de bellesa propis de cada cultura.

En la cerca d’aquest mateix plantejament d’autohibridació s’inscriu la sèrie de Les dones que ploren estan enfadades, actualment presentada íntegrament en la galeria Rocío Santa Cruz de Barcelona. Es tracta d’una sèrie veritablement museística, ja que el conjunt ja es va exposar en 2022 en el Musée Picasso de París, sota el comissariat de Cécile Debray, directora del museu. Amb motiu de la celebració del cinquantenari de la mort de Picasso, però també per a commemorar l’important paper exercit per ORLAN com a pionera de la fotografia, tota aquesta sèrie de Femmes qui pleurent sont en colère tornarà a presentar-se al públic espanyol en 2023, a Madrid, en el Cercle de Belles arts, durant el festival Photo España.

També en aquest cas, ORLAN desenvolupa una obra alhora política i decididament feminista. Amb massa freqüència, les amants de Picasso han estat sistemàticament reduïdes al paper de meres muses, encara que algunes d’elles, com Françoise Gilot o Daura Maar, fossin veritables creadores. Si Picasso va glorificar la joventut i la bellesa de totes aquestes dones, no va dubtar a representar també els seus sofriments, en el moment de la seva separació i allunyament. Com a models, van ser reduïdes a imatges, o fins i tot a objectes, sent el veritable subjecte el pintor que les representava.

Lluny de ser un judici contra Picasso que, ja mort, no pot defensar-se, és una còlera contra el paper accessori de les dones -en particular per a aquelles d’elles que van ser o són artistes- el que ORLAN expressa magistralment en tota aquesta sèrie. Picasso i la seva obra no van ser triats per casualitat. A través del major creador del segle XX, ORLAN ens convida de forma més general a reconsiderar el lloc de la dona en la història de l’art, com a model i com a artista. Aquesta trista posició no fa sinó prolongar el repugnant destí que segueix reservat a les dones en la societat. ORLAN es dirigeix, doncs, a les dones del nostre temps, convidant-les a sortir de les ombres, a emancipar-se. L’artista les convida a enfadar-se per a convertir-se plenament en subjectes i deixar de ser objectes, en un missatge decididament feminista i contemporani.

En quant a la forma, mentre que en les seves anteriors autohibridacions ORLAN havia produït imatges suaus i hiperrealistes, per a aquesta nova sèrie ha creat collages digitals crus i violents. Així, ha combinat els retrats de Picasso amb elements del seu propi rostre femení: nas tort, ulls saltons, orelles cap endarrere, boca oberta llesta per a mossegar. Fins llavors víctima, la dona passa a l’ofensiva, la ira desencadena l’acció. En efecte, l’obra d’ORLAN constitueix, des del principi i en tot moment, una invitació a rebutjar la injustícia de la condició de gènere i a prendre decididament a les seves mans el seu propi destí.

Alain Quemin, Comissari de l’Exposició, Professor Universitari, Membre Titular de l’Institut Universitari de França i de l’Associació Internacional de Crítics d’Art

ORLAN

Saint-Étienne, Francia, 1947

Viu i treballa entre Los Angeles i París. És una de les artistes franceses més reconegudes internacionalment. En la seva pràctica artística utilitza com a metodologia principal tècniques científiques i mèdiques com la cirurgia i la biogenètica, a partir de les quals crea escultures, fotografies, performances, vídeos, videojocs i realitat augmentada, perseguint la idea i la materialitat en tota la seva praxi. Des de 1964, i amb tan sols 17 anys, va destacar al camp de la performance, on utilitza el seu propi cos com a matèria prima i suport visual de la seva obra. En aquest sentit, és una figura fonamental del body art i de l’“art carnal”, com ella mateixa ho va definir en el seu manifest de 1989. Entre 1990 i 1993, i seguint aquest manifest, es va sotmetre a una cirurgia plàstica on va modificar el seu rostre per tal de criticar els cànons de bellesa preestablerts. La seva sèrie de 9 cirurgies-performances va ser filmada i emesa en institucions de tot el món, entre elles el Centre Georges Pompidou de París. ORLAN canvia constantment i radicalment les dades, desregulant les convencions i el pensament prefabricat. S’oposa al determinisme natural, social i polític, a totes les formes de dominació, a la supremacia masculina, a la religió, a la segregació cultural, al racisme… Sempre barrejada amb humor, de vegades paròdica o fins i tot grotesca, la seva obra qüestiona els fenòmens socials i desafia els codis preestablerts.

Exposicions individuals (selecció)

M HKA Museum, Antwerpen, 2012; Tallinn Art Hall, Estonia, 2008; Musée d’Art Moderne de Saint-Etienne, France, 2007; CCC Tours, France, 2004; Centre National de la Photographie, Paris, France, 2004; FRAC des Pays de la Loire, France, 2002; Centro de Fotografia, Salamanca, Spain, 2002; Museum Artium, Victoria, Spain, 2002

Exposicions col·lectives (selecció)

Andy Warhol Museum, Pittsburgh, KS, USA; LACMA, Los Angeles, CA; MOCA Los Angeles, CA, Getty Museum, Los Angeles, CA; MoMA PS1, New York, NY, USA; Bass Museum, Miami, FL, USA; Milred Kemper Art Museum, Saint-Louis, MO, USA; Sheldon Museum, Lincoln, NE, USA; The Schmidt Center Gallery Public Space, Florida Atlantic University, Boca Raton, FL, USA; M HKA Museum, Antwerpen, Netherlands; Art Gallery of Vancouver, Canada; MADRE Museum, Napoli, Italy; Palazzo Strozzi, Florence, Italy; Palazzo delle Esposizioni, Rome, Italy; Palazzo Grassi, Venice, Italy; Palazzo Franchetti, Venice, Italy; Centre Georges Pompidou, Paris, France; Centre National de la Photographie, Paris, France; Palais de Tokyo, Paris, France; Maison Européenne de la Photographie, Paris, France; Kunst Museum, Ahlen, Germany; KW Institute for Contemporary Art, Berlin, Germany; Städtische Galerie, Karlsruhe, Germany; Kunsthalle and MAK, Vienna, Austria; Casino of Luxembourg, Luxembourg; Miro Foundation, Barcelona, Spain; Contemporary Art Museum, Vitoria, Spain; Museum of Photography, Salamanca, Spain; MACBA, Barcelona, Spain, entre otros.

La galeria RocioSantaCruz vol agrair la col·laboració de l’artista ORLAN, del comissari Alain Quemin i la galeria Ceysson Bénétière de París.

Premsa:

Con el apoyo de / Amb el suport de / With the collaboration of