Article de Teresa Sesé per a LaVanguardia – Com la colonització de la ment va afectar el concepte de dona a Àfrica

La relació de l’artista visual Gloria Oyarzabal (Londres, 1971) amb Àfrica ve des de lluny. Va viure tres anys a Bamako, la capital de Mali, i fruit d’aquesta experiència personal ha realitzat valuosos projectes com La picnolepsia de Tshombé, sobre el criminal de guerra Moses Tshombe, que després d’assassinar a Patrice Lumumba, el líder anti colonialista democràticament elegit com a primer president del Congo, va trobar refugi a l’Espanya de Franco; o Susana i els vells, on partint del quadre de Artemísia Gentileschi  s’acostava a la història del tràfic d’esclaves a Ghana. Va ser precisament arran d’aquest últim treball,  fruit d’una residència en Escorxador, que en 2017 va viatjar a Nigèria per a continuar la seva exploració sobre la construcció de l’imaginari africà.  El resultat va ser el revelador fotolibre Woman Go No’Gree  (Éditions Editorial RM/ Images Vevey), una lúcida mirada sobre l’impacte del colonialisme en el concepte de dona a Àfrica, que li va valer el  premi Paris Photo-Aperture al Millor Llibre de l’Any i que ara presenta en format expositiu en la galeria RocioSantaCruz.

‘Stripes (on exotization, hipersexualation, victimization and other zations’  Gloria Oyarzabal

“Jo no no puc parlar de feminismes africans sinó de l’efecte que el meu entorn va provocar en un altre entorn que no conec perquè no és el meu”, assenyala  Oyarzabal, que va emprendre aquest nou viatge amb la  maleta carregada de llibres, entre ells dos  que van resultar fonamentals en el procés.  La invenció de les dones. Una perspectiva africana sobre els discursos occidentals del gènere,  de la sociòloga nigeriana Oyèrónkẹ Oyěwùmí, i Filles que són homes i esposos que són dones de l’escriptora  Ifi Amadiume.   “Ambdues plantegen que no es poden universalitzar  els discursos feministes hegemònics de les dones blanques occidentals perquè,  cada comunitat, cada grup de persones té els seus propis problemes i la seva manera de resoldre’ls. L’opressió de la dona és universal, però cada experiència és diversa”. I un fet més sorprenent: “Abans de la colonització, el gènere no era determinant a l’hora d’aconseguir privilegis, sí que ho era la classe social o l’edat “.

‘Glamur’  Gloria Oyarzabal

Amadiume detalla, per exemple, que en les comunitats Igbo i Yoruba quan una dona enviduava podia prendre a una altra com a esposa, establir una altra relació que anava més enllà de la relació sexual i que tenia a veure amb la cura, la companyia… Que una filla tingués el mateix rol que un fill no suposava cap conflicte dins de la comunitat. “El colonialisme va suposar també una colonització de les ments, a través dels cànons de bellesa, els conceptes de modernitat,  les religions monoteistes…, i és a partir de la  arribada dels anglesos que l’elit nigeriana s’apropia dels rols occidentals i del concepte de dona”, apunta Oyarzabal.

‘Sisterhood’  Gloria Oyarzabal

Aquelles lectures, que van accelerar en ella un pensament que d’alguna manera tenia ja desordenat al seu cap, van ser com una bufetada al seu “discurs supremacista”.  Un exercici de descolonització de la seva pròpia mirada. Durant les seves estades a Àfrica veia que aquelles dones sofrien unes injustícies que nosaltres ja havíem superat i no entenia per què no ens miraven i s’aprofitaven del camí que havíem fet.  “La meva indignació va ennuvolar la meva capacitat d’anàlisi i judici equilibrat. Vaig tendir a establir comparacions amb els processos de la lluita feminista en curs en occident quin gran error per part meva! Haig d’admetre, no sense una mica de vergonya, que la meva primera reacció va ser típica d’una dona blanca, privilegiada i empoderada”, es despulla ja en la portada del fotollibre.

‘White pointing hand’  Gloria Oyarzabal

En el seu interior, com en la instal·lació que presenta en RocíoSantaCruz,  imatges preses de revistes i materials d’arxiu que acoloreix, volteja les figures a l’inrevés  o aplica rentades de color (una protesta dones a les quals vela amb una capa blanca  per a parlar d’apoderament,  l’anunci d’un sabó per a blanquejar la pell, una dona blanca en una platja tancada en una bombolla blava, una nena virada en rosa que suggereix infantilització…) es combinen amb fotografies presa per ella en diferents ambients, des del carrer als prostíbuls o les inauguracions d’art, formant seqüències obertes a múltiples significats.  “El que m’interessa és descontextualizar les imatges”, explica, “una mà blanca assenyalant el cos d’una nena afectada de lepra m’ajuda a parlar  de com objetualizamos a l’altre”.

“Quan parlem de l’altre també ens definim a nosaltres. El que ells són, nosaltres no som”

L’artista també va muntar el seu propi estudi estudio de fotografia, on va realitzar una sèrie de retrats de dones que ara pengen sobre grans teles en la galeria. No podem veure el seu rostre i vesteixen vestits d’estrambòtiques combinacions. “És una hipèrbole dels estereotips i clixés que projectem sobre la dona africana, un intent de veure més enllà, perquè quan parlem de l’altre també ens definim a nosaltres. El que ells són, nosaltres no som, i viceversa”.

 

Article per Teresa Sesé el 28 de maig de 2021 per a LaVanguardia (link)

Gran Via de les Corts Catalanes 627, 08010 Barcelona  |  T. +34 936 338 360 / +34 679 832 957 | info@rociosantacruz.com