Miguel Rio Branco

Miguel Rio Branco (Las Palmas, 1946)

Creuar, deshabitar, recompondre

Fill de diplomàtics, per a Rio Branco el moviment entre fronteres i espais, es converteix en una manera orgànica d’habitar el món. També l’art. El creuament de disciplines, a la vegada habitant-les i deshabitant-les totes, li permet articular un llenguatge estètica capaç d’esborrar les fronteres entre missatge i medi. Les seves composicions visuals amaguen missatges, versos enterrats a les entranyes de la imatge. Amb una trajectòria arrelada en el fotoperiodisme i marcada per la crítica social, l’obra de Rio Branco pot definir-se com una mena de documentalisme poètic. Tot i que recull bocins de realitat, no s’acontenta amb les respostes fàcils ni els significats immediats. Rio Branco despulla el llenguatge de la seva literalitat i construeix noves gramàtiques visuals a través de les seves obres.

Estètica visceral en clau pictòrica

Rio Branco no fuig del cos, sinó que aprofundeix en la visceralitat. La seva formació pictòrica li atorga una materialitat particular a la seva feina de fotògraf i cineasta. El desarrelament, la pèrdua i l’esquinç són temes centrals a l’obra de l’artista. El dolor i la sexualitat es veuen sublimats mitjançant l’ús de colors saturats i forts contrastos. L’ambivalència és una de les seves firmes més recurrents, especialment en la composició fotogràfica: forces oposades que es disputen el control sobre la imatge i la carreguen amb un excés de significat. Rio Branco no pretén mostrar allò que ja existeix, sinó crear noves possibilitats d’existència, noves veritats i mirades.

La seva obra ha estat reconeguda i premiada internacionalment, exposada en museus d’arreu del món i forma part de col·leccions públiques i privades en centres com Museu de Arte Moderna do Río de Janeiro; Museu de Arte Moderna de São Paulo; Centre George Pompidou, Paris; San Francisco Museum of Modern Art; Stedelijk Museum, Amsterdam; Museum of Photographic Arts of San Diego; i Metropolitan Museum of New York.