Des dels seus inicis, els treballs de Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973) s’han nodrit d’imatges inscrites al llenguatge quotidià, de la polisèmia i de la càrrega poètica que s’amaga dins les escletxes i en el pas d’un idioma a un altre. Les figures retòriques i les imatges de la llengua que invoquem per explicar el món amaren la mirada d’aquesta artista, sempre a l’aguait de les pèrdues i els falsos amics, dels malentesos i el potencial poètic –i de vegades també lúdic– de la traducció.

Des de fa uns anys l’artista s’interroga plàsticament sobre el moment de l’aparició de la imatge, com també sobre el procés de fabricació. Concep, al capdavall, la tasca creativa com el lloc on desenvolupar un llenguatge plàstic per intentar “fer sentit” alhora que es “fer forma”. És per això que el taller, la taula de treball, la pàgina en blanc són el centre dels seus dispositius d’exposició, com també els vessaments, les arrugues, els forats i els accidents que s’esdevenen en el procés de la matèria plàstica en transformació. A l’obra de Blanca Casas trobem material, mitjans i processos emprats d’una manera contradictòria en propostes paradoxes que qüestionen l’assaig, l’intent o la cosa inacabada. Propostes que parlen de manera metonímica del treball a partir d’interrogar-se sobre la seva pròpia consistència: la imatge se’ns presenta com inestable, no fixada, en forma d’objectes incerts i incipients.

Així doncs, el conjunt de proves i errors que sojornen als racons del taller, els papers rebregats que omplen les papereres, els muntatges de vegades malbaratadors de materials diversos, ens parlen de la mateixa tasca de la recerca plàstica. I és que malgrat la tendència a amagar l’error (en un món que voldria ser eficaç), la marrada i l’assaig, l’accident i la cosa inesperada són a la base de qualsevol procés d’aprenentatge i de creació, a l’arrel mateixa de la tasca, sigui artística o no.

En Material sensible, el qüestionament sobre el que és fragmentari, discontinu o inestable remet a la noció de precarietat. L’exploració plàstica se situa en la suspensió entre dos estats, alhora que, seguint la seva lògica de paradoxa, aquesta vegada l’artista es fa seus materials de construcció per demanar-se com poder resistir i construir des d’aquest espai incert. Les formes plàstiques i els materials entren en ressonància amb situacions socials, econòmiques, polítiques, històriques, però sense convertir-s’hi en una il·lustració.

Es tracta, al capdavall, d’una exploració desacomplexada de la polisèmia i l’analogia, tot component amb paraules, materials i formes, amb desplaçaments, pèrdues i enriquiments, les desviacions i les interrelacions pròpies de la traducció d’una disciplina a una altra, d’una tècnica a una altra, d’un mitjà a un altre.