Dionis Escorsa. LA CAMPANA CÒSMICA I EL LLAC QUE RESPIRA

Amb el títol La campana còsmica i el llac que respira, RocioSantaCruz presenta, per primera vegada a la galeria, una exposició personal de l’artista Dionis Escorsa.

El treball de Dionis Escorsa revela l’interès sostingut de l’artista per indagar en els modes de representació visual i la relació amb els elements que condicionen l’experiència estètica. La seva pràctica combina mitjans tradicionals —com la pintura i el dibuix— amb eines tecnològiques contemporànies, generant una poètica visual en què matèria i llum tenen un paper fonamental. Reflexos, ombres i atmosferes creen entorns envoltants que apel·len tant a la percepció sensorial com a la memòria emocional de l’espectador. En aquest camí, Escorsa desmunta estructures narratives convencionals i proposa una participació activa, on el públic no és un observador passiu, sinó una presència convocada a habitar l’espai simbòlic de l’obra.

En conjunt, La campana còsmica i el llac que respira planteja una relectura crítica del paisatge i de la memòria familiar no com a arxius tancats, sinó com a territoris vius que poden ser reescrits, intervinguts i reinterpretats. És així com, des d’una perspectiva que entrellaça allò íntim amb allò històric, Dionis Escorsa proposa una reflexió sobre la memòria, la representació i la transmissió intergeneracional, on la referència personal s’expandeix i assoleix valor universal.

_______

He viscut tota la infància sota el quadre d’un campanar que està penjat al menjador dels meus pares. Fa uns mesos els vaig demanar si podia endur-me’l per fer que s’hi escoltessin les campanes i tornés a ser un rellotge. Ara inclús hi transita el dia i s’hi veu a temps real el mateix clima que fa a Tavèrnoles, el poblet als afores de Vic on ja fa quasi un segle el meu avi el va pintar.

El quadre fertilitza les altres peces de la mostra. El senyal emès pel campanar original, encriptat ja d’entrada i alterat pel soroll ambiental, vol prendre forma en una sèrie de variacions i rèpliques que només són intents de descodificació de l’existència perduda d’un avantpassat.

Amb Albert Merino, hem aplicat la mateixa metodologia (videomapping 3D connectat a temps real a un servidor meteorològic i projectat damunt de la pintura) al campanar semisubmergit de Sau, veí i germà del de Tavèrnoles. Els grans olis d’El llac que respira afegeixen un component climàtic ara especialment delicat: l’oscil·lació del nivell de l’aigua, que aconseguim projectar a partir d’un servidor de la Confederació Hidrogràfica.

La sèrie d’aquarel·les de La flor més alta parteix de pintar una còpia tan perfecta com sigui possible del campanar original, per anar-la variant progressivament. Totes juntes formen un paisatge d’horitzó continu i lectura seqüencial que ficciona una genealogia patriarcal i permet visualitzar el retrat del meu pare (a la vegada avi i autoretrat) tocant les campanes-llavor dins del campanar-flor.

Finalment, a La casa que tus, l’exercici d’apropiació estilística arriba al paroxisme. No només produeixo la còpia clònica del quadre original sinó que, viatjant a Tavèrnoles, pinto el campanar desplegant-lo als quatre punts cardinals. Això em fa adonar que, degut a una restauració, en l’actualitat l’església és un pis més baixa que quan el meu avi la va pintar, de manera que quan rectifico em surten vuit imatges en les quals l’església sembla que respiri.

Dionis Escorsa