Teoria dels cossos – oriol vilapuig

14.09.2023 — 11.11.2023

El desbordament dels cossos

La llengua resisteix perquè és tova; les dents cedeixen perquè són dures
La historia de mis dientes, Valeria Luiselli, 2013.

Vaig sentir un lleu mareig i vaig haver d’ajupir el cap una mica perquè vaig sentir que m’enfonsava, lentament, en un forat. La pell sencera em va formiguejar i vaig sentir els meus genitals de dona agitar-se, amb palpitacions d’orgasme
El diablo sabe mi nombre, Jacinta Escudos, 2019

Como el ciego que llora contra un sol implacable,
me obstino en ver la luz por mis ojos vacíos,
quemados para siempre.
Antología del aire, Gonzalo Rojas, 1991
Tengo miedo de tanta materia -la materia vibra de atención,
vibra de proceso, vibra de actualidad inherente
La pasión según G.H, Clarice Lispector, 1964

Les sospites sobre el cos tenen una llarga, densa i estratificada història en la tradició occidental, situant a la raó en un lloc de privilegi, de governança sobre les passions i la vida desorganitzada. Un advertiment no deixa de repetir-se: no hauríem de confiar en els nostres sentits, el coneixement que ens dona el cos és canviant, els desitjos són enganyosos i el plaer ens allunya del bé i de la felicitat. De fet, històricament practicar les virtuts ha passat per fer dòcil el cos, per adquirir hàbits que ens permetin comportar-nos d’acord amb una vida contemplativa que reguli la dimensió desitjant de l’existència. Aquest rebuig o negació del cos ha marcat no sols una manera d’organitzar la nostra sensibilitat, sinó també el nostre món; en particular, les seves maneres de producció i de subjectivació. Una normativitat que nega el saber del cos i la seva potència.

Contrari al que indica el sentit comú, el cos mai està donat, en cada cas requereix ser habitat, cosit, articulat. D’aquí també la importància per preguntar-nos què fa un cos? Recuperant el sintagma lacanià, podríem dir que tenir un cos és poder fer alguna cosa amb. Els mecanismes i les tècniques per a crear consistències imaginàries dels cossos són múltiples, la seva influència és poderosa en el nostre gaudi i el nostre desig (1). No obstant això, sempre hi ha restes que no encaixen, que no s’adeqüen, que incomoden, que excedeixen.

Sara Ahmed sosté que diversos imperatius culturals estableixen les que se suposa són les relacions correctes. Des de les seves expectatives distribueixen la posició que els cossos han d’ocupar. Una tècnica d’ordenament que ha vist la seva màxima expressió en la racionalitat del pensament modern i les categories de l’abstracció on la tendència és la d’esborrar totes les singularitats dels cossos sorollosos, diversos i multiformes.

En la història del pensament occidental, probablement és Friedrich Nietzsche qui torna a posar el cos en la pulsació de la reflexió, rescatant-lo d’un llarg oblit. Però sobretot ho fan els qui han fet dels seus propis cossos un camp de batalla. El cos es forma a través “d’espais relacionals inestables” (2), es fa en la configuració d’una repetició de gestos i moviments que ho van constituint. Els individus no són la suma de les seves impressions generals, sinó el cosiment i el desbordament de les seves impressions singulars. El cos és sempre un llindar de variació, per això, el desafiament davant el qual el nostre temps ens posa és situar-nos en les vores des del qual perforar les identitats que se’ns assignen. Desbordament que per desagregació o per excés s’articula en la seva tensió amb la vida.

Les normes aspiren a crear un cercle entre obediència i utilitat del cos que diagrama un treball sobre els nostres moviments. Raó per la qual avui la pregunta pels cossos torna a ser urgent. En un context de creixent deserotització, on la major part de les nostres relacions està mediada per diversos aparells de consol, una esquerda demana lloc. Què fer amb aquest cos que som no és una construcció d’una subjectivitat voluntarista, sinó que cada cos compta i cada cos fa com pot a partir de les eines que té a la seva mà. El cos es gesta en el seu propi trajecte, que en la majoria dels casos no es tria sinó que es travessa. El cos és un procés sempre inacabat pel qual es conforma en la seva reiteració, per sedimentació, però també en el seu propi desencaixament.

No som un cos, el tenim. De fet, la major part de les vegades la relació amb el nostre cos és la d’una pregunta oberta que no cedeix. Des de la seva estranyesa i des del seu no cabre, el cos es fa lloc. Així també els cossos que s’absenten comprometen una aparició. Més enllà de les relacions conflictives i amoroses que puguem tenir amb aquesta part pròpia que és el cos, ella aviva la memòria que la pell és allò que no podem veure si no és com a mediació amb el que conté. La pell és una vora que sent (3).

En Teoria del cossos Oriol Vilapuig es deixa prendre per la inquietud de la contingència concreta dels cossos. El seu treball va torçant els contorns de la moderació i el modelatge des de les quals incorporem maneres de funcionaments de la corporalitat. Fragments de la carn, trossos de pèls, marques, cicatrius, gestos, asimetries, fantasmes, ferides i somnis, que incompleixen en la responsabilitat de la seva pròpia representació. Una economia oberta que no es dirigeix per una línia de continuïtat sinó envoltant molt alguna cosa, acollint el seu excés, acostant-se des de múltiples perspectives, assetjant-ho, retirant-se. Com diu Mani Kaul, “la sensualitat d’un objecte es manifesta en un moment donat des d’un únic angle de visió. Però si envoltes un objecte, incorpores aspectes des de diferents perspectives i els apiles sobre l’objecte, destrueixes la relació sensual amb l’objecte” (4). Allà s’obre la possibilitat per a una experiència no reglada. Un pensament material, que és un pensament fràgil, només així pot romandre obert.

Per això aquest tipus de pràctica ens posa en una situació que sol·licita una dansa àgil, com aquella dels qui creixen amb els peus descalços, perquè saben en els seus propis cossos que per a traçar recorreguts és impossible ignorar la inestabilitat del món, la força porosa de la irregularitat i que les mirades només es formen en una desposessió comuna, ja que, en l’experiència d’una imatge que ens interpel·la estem desposseïts, exposats.

És necessari alterar els protocols de les imatges si volem disposar-nos a sentir el seu ressò, perquè la seva amplificació i el seu contagi ens previngui dels règims tributaris de la lingüística, per a tornar a considerar el cos en les seves formes múltiples i en la riquesa de les seves energies desitjants. Pols a pols es va forjant una fractura en la fluïdesa, però no una reivindicació per ocupar un lloc en el repartiment de les visibilitats, sinó des de l’enteniment que una escena de visibilitat és sempre, al mateix temps, la creació d’un espai i un temps que sosté i se sosté gràcies a allò que no pot formular-se en imatge. Però que, no obstant això, genera un poder que pot pertorbar un règim de connexió i posar en marxa una altra. No és casual que l’exposició s’obri amb el pas ferm d’un home al qual se li esquerda el sòl que trepitjarà.

Entre el cos de les imatges i les imatges del cos, Vilapuig va forjant un passatge de trànsits, una mecànica de fluxos de cossos lligats per la diferència que els forma. Un saber voluptuós que procedeix tocant (5). El tipus de coneixement que es desplega aquí es forma en el sentit contrari a la síntesi que reuneix una regularitat i es nua com a categoria des de la qual explicar un món. Un coneixement que acull un embull de singularitats sense una orientació definida, que obre la pregunta fins i tot per on començar a veure, on el decisiu és l’escletxa.

Un cos que toca és un cos que s’exposa.

Un pensament per contacte desenvolupa les seves relacions per allò per què és tocat. Alguna cosa ens arriba en les imatges que es formen en els plecs de les situacions de les quals formem part, un ressò de les imatges que remet a aquest desviament sense retorn del múltiple que es resisteix a ser articulat sota una unitat, un espai de ressonància on no és alguna cosa, ni algú el que es manifesta. Potser per això l’obra d’Oriol Vilapuig és tan difícil de situar, perquè ens frega amb les capes profundes del Ser que es formen en les superfícies, entre bestiaris, nits profundes, retallades de periòdics, cossos fets de forats, pupil·les, fosses nasals, boques obertes que són abismes i no encaixa en un espai que ve determinat. Encara que ens molesti l’accentuació del seu buit, és també la força inesborrable de la seva opacitat.

Entre el pudor, l’orgull i l’espanto “un pensament que no es deixa gravar pel pes de la renúncia al cos, imaginatiu, desitjant” (6), imatges que són com una contorsió en el vent, una vela inflamant-se en la calma, que ens posen davant una tensió que no es resol, que ens habita i ens regira.

Foradar les mans per a acollir els ressons, foradar les imatges per a compondre una altra ecologia, altres paisatges en els quals gestionar la congestió de signes. En aquest sentit, la ressonància no consisteix a experimentar el mateix ressò que es retorna amplificat per una superfície que el conté; al contrari, la ressonància aporta una cosa nova. La ressonància sorgeix quan “la vibració d’un cos estimula la vibració d’un altre” (7). D’alguna manera, ressonar és una reacció a altres cossos. La pell és un òrgan de ressonància, respirar és una relació comunicativa amb el món. Cada cos, cada cosa té una materialitat i una temperatura, a la qual podem ser sensibles o no.

Aquesta zona indeterminada que és la imatge no és un lloc fix on projectar un significat, només pot constituir significat i dissipar els que s’han precipitat si és considerada en el seu moviment, en la seva coreografia. El que veiem no produeix impressions, el que veiem genera moviments sensibles.

A vegades per a comprendre que estem implicats en el joc és necessari partir d’alguna cosa que ens fa mal, que ens danya. Però, al mateix temps, en les forces que desitgen en nosaltres es forma la capacitat de produir situacions que ens habilita per a verificar continuïtats, per a assajar relacions i experimentar un altre gruix dels cossos.

Quina relació estableix un cos amb aquesta forma que fingeix?

El desig coneix bé l’afecció de les formes socials, cossos extenuats que han oblidat fins i tot la seva voracitat. Però és precisament el que no funciona del tot, la falla la que ens posa en contacte amb nosaltres mateixos. La cultura comença amb posposar el plaer, és dit que la conquesta del foc hauria estat la renúncia al plaer d’extingir-lo (8). En el delicat treball del què hi ha, en els racons residuals o en els imaginaris simbòlics que han organitzat els nostres mons, des de la pulsació de les imatges, còmplice de la matèria, Vilapuig ens permet preguntar-nos com pensar quan ens falta l’aire?, com posar-nos en relació amb el nostre desig?, on posem la vida?, com som mirats per allò que ens mira?

En el plexe del moviment, tenir sentit del ritme per a anar després d’aquest alguna cosa més del que sabem que som. Esculpir en les imatges les condicions materials que poden canviar la forma del nostre jo. Si les formes són les cicatrius de les metamorfosis (9), exercir la capacitat de rebre una forma és també disposar-se a la realitat prenyada de misteri, però sobretot a la capacitat de poder estripar-se una mica.

El cos dibuixa la nostra forma
El cos necessita digerir, dormir, excretar, suar, embrutar-se, danyar-se, caure malalt
Un cos és una diferència que també difereix de si
El cos és un embolcall. El cos es fa amb altres cossos, està lligat per la diferència.
Qui pot escapar del seu cos? La vida humana succeeix en el cos (10).

És com si el cos sentís una atracció vertiginosa per les formes de precipitació del que en nosaltres es deixa caure.
aquí fa mal, fa mal, fa mal i la tu asseguda amb el sexe obert al sol,
congelant el poder de la puntuació, deixant la llengua silvestre orejar-se al vapor de l’oracle quartejat
La borradura de la afonía, val flores, 2022

Andrea Soto Calderón, colaboradora de l’exposició
Barcelona, 10 de julio de 2023

⎯⎯

(1) Agraeixo els diàlegs amb Ana Cecilia González, a qui dec aquestes reflexions.
(2) val flores, “Esporas de indisciplina. Pedagogías transtornadas y metodologías queer”, en: AAVV, Pedagogías transgresoras II, Ediciones Bocavulvaria, Santa Fé, 2018, p.144.
(3) Sara Ahmed, Jackie Stacey, Thinking Through the Skin, Routledge, New York, 2001.
(4) Mani Kaul, Escuchamos y vemos y sentimos y entonces pensamos, Lumière, Barcelona, 2021.
(5) Michel Serres, La naissance de la Physique dans le text de Lucrèce, Les Éditions de Minuit, Paris, 1977, p.131
(6) Marcela Rivera Hutinel, Pensar por imágenes: montaigne y la caída, Cuadro de Tiza, Santiago de Chile, 2020, p.17.
(7) Harmut Rosa, Resonancia. Una sociología de la relación con el mundo, Katz, Madrid, 2019, p.79.
(8) Sigmund Freud, El malestar en la cultura, Alianza, Madrid, 2010
(9) Emanuele Coccia, Qu’est-ce que la philosophie?, Les rencontres philosophiques de Monaco, 2018, p.26
(10) Variaciones personales de Jean-Luc Nancy, 58 indicios sobre el cuerpo. Extensión del alma, La Cebra, Buenos Aires, 2017

⎯⎯

Premsa

Exposició celebrada en el marc del Barcelona Gallery Weekend 2023.
La galeria RocioSantaCruz en el Barcelona Gallery Weekend. Click aquí

Con el apoyo de / Amb el suport de / With the collaboration of