9 de febrer de 2021

Lourdes Grobet (Ciutat de Mèxic, 1940) és una de les fotògrafes contemporànies més reconegudes del panorama artístic actual. El seu treball sobre la lluita lliure mexicana li ha valgut un ampli reconeixement internacional, consolidant la seva mirada sobre la cultura urbana del país. RocioSantaCruz recull una cuidada selecció de la seva obra en l’exposició Lourdes Grobet. Lucha libre, la qual podrà visitar-se a la Llibreria ArtsLibris, situada dins de la galeria, a partir del 6 de febrer. Amb motiu de la publicació del seu fotollibre, Lucha libre. Retratos de familia, editat per RM i disponible a ArtsLibris, RocioSantaCruz prepara un extens programa d’activitats i diàlegs entorn de l’obra de la fotògrafa al pati de la galeria.

Lourdes Grobet utilitza la fotografia per desfilar les costures del poder i de la censura. El seu art recorre a les pràctiques interdisciplinàries o, més ben dit, antidisciplinàries: cinema, instal·lació i performance s’uneixen en l’experimentació visual d’aquesta fotògrafa, la mirada de la qual es dirigeix sempre cap als punts cecs de la representació. La seva obra és una cerca constant de nous llenguatges artístics, alhora que un desacatament de tota mena d’autoritat formal o conceptual. No és la tècnica la que marca el ritme, sinó l’afirmació de la llibertat.

Grobet desplega una mirada intuïtiva, alhora que coherent. La seva no és una coherència fruit de les convencions, sinó que neix del desig de mostrar allò que roman ocult, apartat, relegat als marges de la societat. El seu treball sobre la lluita lliure explora les arrels culturals del Mèxic urbà. Durant dècades, ha retratat als personatges més emblemàtics del ring, dins i fora d’aquest.

Els retrats de Grobet parteixen d’una prohibició d’infància. El seu pare, aficionat a la lluita lliure, es va negar a portar-la als combats pel fet de ser dona. La seva reacció, anys més tard, va ser fer-se un lloc en l’escena armada amb una càmera. ‘aquesta transgressió simbòlica va anar trenant-se, a poc a poc, un arxiu estrany i tendre. Un repositori de vides, rituals i màscares.

 

Adquirir obra de Lourdes Grobet

Reprenent les nostres darreres publicacions, en aquesta setena entrega de Paris Photo online us presentem la tercera i última part de la nostra edició sobre el col·lectiu Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB) RocioSantaCruz treballa activament amb el fons familiar de diferents artistes del FCCB i és un referent internacional del Fotoclubismo. Us compartim l’obra de Rubens Teixeira Scavone.

 

Rubens Teixeira Scavone (Itatiba, 1925 – São Paulo, 2007)

L’obra de Rubens Teixeira Scavone obre un espai on conflueixen dues disciplines artístiques, la literatura i la fotografia. Pioner de la ciència ficció al Brasil, fou un referent de l’avantguarda paulista, guanyador del Premi Jabuti de Novel·la el 1973 i president de l’Academia Paulista de Letras, organització fundada a principis del segle XX amb l’objectiu de disseminar la literatura brasilera i apropar-la, especialment, a públics joves. El seu compromís social amb la cultura troba un precedent en la seva mare, l’escriptora Maria de Lourdes Teixeira, i un relleu en el seu fill, el fotògraf Marcio Scavone, el qual apareix de forma recurrent a l’obra de Teixeira Scavone des de la infantesa. Scavone fill és, a més, una figura destacada de la fotografia contemporània brasilera i autor d’alguns dels retrats més icònics del nostre temps; entre ells, el que realitzà del seu pare.

Rubens Teixeira Scavone. O menino o robô. c. 1952

 

La fotografia de Teixeira Scavone es desenvolupa dins del marc estètic del FCCB i reflexa l’interès dels Fotoclubistas per l’abstracció, els contrastos i les formes geomètriques. El seu treball és el resultat d’una profunda investigació narrativa, basada en la recerca de retòriques experimentals i nous efectes visuals, la qual atorga un caràcter literari a les seves composicions. Com si de capítols curts es tractés, o de foto-contes, les seves fotografies obren portals al món de la narrativa, a la mirada d’aquest escriptor esdevingut fotògraf.

Marcio Scavone. Space Portrait RTS. 1969

 

La seva obra forma part de la col·lecció del Museu de Arte de São Paulo (MASP) y de l’MoMA de Nova York, on participarà en l’exposició Fotoclubismo. Brazilian Modernist Photography, 1946-1964de l’21 de març a el 12 de juny de 2021.

”La exposición Sin piel, concebida por Marina Núñez específicamente para Kubo Kutxa, presenta una selección de obras recientes que proyectan identidades maleables y empáticas con el entorno, donde los límites físicos y psicológicos se diluyen o duplican en los escenarios o paisajes de los que forman parte.

Sin piel habla de identidad, de la idea de frontera, del diálogo, casi siempre incómodo, entre lo conectado, ilimitado, abierto, blando y metamórfico, y lo constreñido, lo estereotipado y controlado. Evocaciones de un entorno en transformación y «en vías de destrucción», que hoy en día ha pasado de ser un asunto teórico a una problemática urgente, por las evidencias de catástrofe inminente, propiciadas por la crisis medioambiental.

En consonancia con las últimas ideas de la teórica Donna Haraway —que tanto influyó en el discurso artístico posthumanista de fines del siglo XX con su Manifiesto Cíborg (1984)—, la exposición invita, tal y como la pensadora propone en su último texto Seguir con el problema (2019), a reconfigurar nuestras relaciones con la Tierra y sus habitantes —humanos y no humanos—, aceptando que tenemos que habitar juntos un territorio herido. Ideas que resuenan con la obra de Núñez, donde los escenarios, si bien se presentan hostiles y distorsionados, se abren a la integración y a la simbiosis.”

Comisaria: Susana Blas