Sense categoria

Entrevista a Gonzalo Elvira pel premi de la ciutat de Palma Antoni Gelabert d’arts visuals 2020

L’artista Gonzalo Elvira (Patagònia, l’Argentina, 1971) ha estat guardonat amb el *Premi *Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2020 per la seva instal·lació Somnis. Anteriors receptors d’aquest premi inclouen a artistes com Núria Güell o Carles Congost. Des de *RocioSantaCruz, celebrem amb emoció el reconeixement d’Elvira, la visió i la sensibilitat del qual són un referent en el camp de la creació artística.

 

Elvira traça un recorregut per les ignotes cartografies del somni.

Somnis rescata històries de la boira, d’aquesta boira espessa i infinita que és l’inconscient. L’artista presa com a punt de partida les il·lustracions que *Grete Stern, fotògrafa alemanya, integrant de la Bauhaus i exiliada a l’Argentina, va crear per a la revista Idil·li. La publicació oferia a les seves lectores un consultori psicològic d’interpretació de somnis. La secció no va trigar a convertir-se en una sort d’arxiu surrealista, un repositori de torbacions, desitjos i contradiccions, als quals Stern acompanyava amb enigmàtiques il·lustracions.

Elvira ressuscita les veus d’aquestes dones, s’endinsa en un laberint de pors i anhels aliens per a donar-los una nova vida. Les seves composicions no sols reflecteixen la realitat distorsionada d’aquestes històries, sinó que les doten de nous significats, barrejant el passat i el present, el somni i la realitat, el traç i la paraula. En les seves pròpies paraules, Somnis permet un “desplaçament cap a uns certs fenòmens que es vénen produint últimament en la realitat del món convuls en el qual estem vivint”.

L’artista despulla les il·lustracions del seu context original i les reprodueix sobre mapes antics: la dona que mira cap al cel en “Somnis d’ambició”, asseguda sobre l’est nord-americà; la dona que avança a les palpentes en “Els somnis de geometria”, obrint-se pas per Europa occidental. En cada imatge, una història continguda, una veu que travessa el temps i l’espai. Per a cadascuna d’elles, un tros de món.

Article de Teresa Sesé per a LaVanguardia – Com la colonització de la ment va afectar el concepte de dona a Àfrica

La relació de l’artista visual Gloria Oyarzabal (Londres, 1971) amb Àfrica ve des de lluny. Va viure tres anys a Bamako, la capital de Mali, i fruit d’aquesta experiència personal ha realitzat valuosos projectes com La picnolepsia de Tshombé, sobre el criminal de guerra Moses Tshombe, que després d’assassinar a Patrice Lumumba, el líder anti colonialista democràticament elegit com a primer president del Congo, va trobar refugi a l’Espanya de Franco; o Susana i els vells, on partint del quadre de Artemísia Gentileschi  s’acostava a la història del tràfic d’esclaves a Ghana. Va ser precisament arran d’aquest últim treball,  fruit d’una residència en Escorxador, que en 2017 va viatjar a Nigèria per a continuar la seva exploració sobre la construcció de l’imaginari africà.  El resultat va ser el revelador fotolibre Woman Go No’Gree  (Éditions Editorial RM/ Images Vevey), una lúcida mirada sobre l’impacte del colonialisme en el concepte de dona a Àfrica, que li va valer el  premi Paris Photo-Aperture al Millor Llibre de l’Any i que ara presenta en format expositiu en la galeria RocioSantaCruz.

‘Stripes (on exotization, hipersexualation, victimization and other zations’  Gloria Oyarzabal

“Jo no no puc parlar de feminismes africans sinó de l’efecte que el meu entorn va provocar en un altre entorn que no conec perquè no és el meu”, assenyala  Oyarzabal, que va emprendre aquest nou viatge amb la  maleta carregada de llibres, entre ells dos  que van resultar fonamentals en el procés.  La invenció de les dones. Una perspectiva africana sobre els discursos occidentals del gènere,  de la sociòloga nigeriana Oyèrónkẹ Oyěwùmí, i Filles que són homes i esposos que són dones de l’escriptora  Ifi Amadiume.   “Ambdues plantegen que no es poden universalitzar  els discursos feministes hegemònics de les dones blanques occidentals perquè,  cada comunitat, cada grup de persones té els seus propis problemes i la seva manera de resoldre’ls. L’opressió de la dona és universal, però cada experiència és diversa”. I un fet més sorprenent: “Abans de la colonització, el gènere no era determinant a l’hora d’aconseguir privilegis, sí que ho era la classe social o l’edat “.

‘Glamur’  Gloria Oyarzabal

Amadiume detalla, per exemple, que en les comunitats Igbo i Yoruba quan una dona enviduava podia prendre a una altra com a esposa, establir una altra relació que anava més enllà de la relació sexual i que tenia a veure amb la cura, la companyia… Que una filla tingués el mateix rol que un fill no suposava cap conflicte dins de la comunitat. “El colonialisme va suposar també una colonització de les ments, a través dels cànons de bellesa, els conceptes de modernitat,  les religions monoteistes…, i és a partir de la  arribada dels anglesos que l’elit nigeriana s’apropia dels rols occidentals i del concepte de dona”, apunta Oyarzabal.

‘Sisterhood’  Gloria Oyarzabal

Aquelles lectures, que van accelerar en ella un pensament que d’alguna manera tenia ja desordenat al seu cap, van ser com una bufetada al seu “discurs supremacista”.  Un exercici de descolonització de la seva pròpia mirada. Durant les seves estades a Àfrica veia que aquelles dones sofrien unes injustícies que nosaltres ja havíem superat i no entenia per què no ens miraven i s’aprofitaven del camí que havíem fet.  “La meva indignació va ennuvolar la meva capacitat d’anàlisi i judici equilibrat. Vaig tendir a establir comparacions amb els processos de la lluita feminista en curs en occident quin gran error per part meva! Haig d’admetre, no sense una mica de vergonya, que la meva primera reacció va ser típica d’una dona blanca, privilegiada i empoderada”, es despulla ja en la portada del fotollibre.

‘White pointing hand’  Gloria Oyarzabal

En el seu interior, com en la instal·lació que presenta en RocíoSantaCruz,  imatges preses de revistes i materials d’arxiu que acoloreix, volteja les figures a l’inrevés  o aplica rentades de color (una protesta dones a les quals vela amb una capa blanca  per a parlar d’apoderament,  l’anunci d’un sabó per a blanquejar la pell, una dona blanca en una platja tancada en una bombolla blava, una nena virada en rosa que suggereix infantilització…) es combinen amb fotografies presa per ella en diferents ambients, des del carrer als prostíbuls o les inauguracions d’art, formant seqüències obertes a múltiples significats.  “El que m’interessa és descontextualizar les imatges”, explica, “una mà blanca assenyalant el cos d’una nena afectada de lepra m’ajuda a parlar  de com objetualizamos a l’altre”.

“Quan parlem de l’altre també ens definim a nosaltres. El que ells són, nosaltres no som”

L’artista també va muntar el seu propi estudi estudio de fotografia, on va realitzar una sèrie de retrats de dones que ara pengen sobre grans teles en la galeria. No podem veure el seu rostre i vesteixen vestits d’estrambòtiques combinacions. “És una hipèrbole dels estereotips i clixés que projectem sobre la dona africana, un intent de veure més enllà, perquè quan parlem de l’altre també ens definim a nosaltres. El que ells són, nosaltres no som, i viceversa”.

 

Article per Teresa Sesé el 28 de maig de 2021 per a LaVanguardia (link)

Exposició de Marina Núñez en el Museu Thyssen-Bornemisza. ‘Vanitas’

L’artista Marina Núñez presenta des d’avui fins al 29 d’agost de 2021 l’exposició Vanitas en el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza.

Una selección de quince piezas, entre las que se encuentran pinturas, vídeos digitales y piezas de cristal tallado con láser, remiten a la condición orgánica del ser humano y a su fragilidad. Lejos del concepto de naturaleza como conquista y motivo meramente decorativo, sus “flores heroicas” renacen vencedoras en la lucha por la abolición de alienaciones y desigualdades.

Exposició comissariat per Rocío De la Vila.

Descobreix una gran ressenya de l’exposició en vídeo en aquest article de cyltv.es.

ARCO E-xhibition: Jean Denant

Visita virtual al booth

Coneix el catalèg d’obres

Entre dues aigües

L’E-xhibition de ARCOmadrid es presenta com un espai virtual, una sort de representació psíquica que permet a Jean Denant inscriure una cartografia mental de la seva recerca.

La Traversée, obra fronterera que separa el real de l’imaginari, conscient i inconscient, representa un mapa del Mediterrani en mirall d’acer inoxidable poliment, incrustat en la paret, una obra viva que s’alimenta i evoluciona amb el pas de la llum i la mirada.
Frontera entre dos mons, La Traversée és aquí la representació de la realitat que acompanya a les petjades arqueològiques del pas de l’artista, com els homes en el transcurs del temps.
Record d’intercanvis en les seves aigües, on gals i romans ja lluitaven per les fronteres, un collaret d’enderrocs d’àmfores ens recorda el record d’intercanvis entre homes trobats en el fons de les mars.
Els herois grecs també ho han travessat i deixat la seva petjada. El collaret d’aquest Gegant, com a vestigi de contes mitològics, ens diu que és en aquest espai geogràfic on els pobles es van barrejar, van compartir les seves creences i van inventar els seus déus.
Aquest Mediterrani, aquí presentat com a continent, també es considera una frontera, a vegades com un mur infranquejable.
En l’obra de Jean Denant, tot és una qüestió de construcció i desconstrucció, com suggereixen les obres Anarchitecture que també presenta. Aquest lloc, alhora paisatge íntim que s’està construint i paisatge real que s’està fent, ve a posar de nou la nostra mirada a la frontera, el pas d’un estat a un altre.

Igual que aquests dibuixos de paisatges de Palestina, territori bressol de la nostra civilització, dibuixos pintats en ciment sobre paper, que constitueixen la sèrie États limitis, en referència a aquesta organització psíquica “entre dues aigües”, entre neurosis i psicosis, que permet vincular aquest paisatge universal, el centre de la nostra civilització, i un paisatge íntim.

Jean Denant navega entre dues aigües en un intent d’expressar la fragilitat del tema fronterer, tant físic com psicològic, des d’un punt de vista universal i al mateix temps únic.

Text de Gaëlle Bleguis

Presentació Dies d’Artévete: ‘Fotoclubismos: Barcelona – São Paulo. 1932 – 1964’ amb Toni Ricart Giró

Compartim algunes imatges del que va ser la visita guiada, amb la presència de Toni Ricart Giró, per l’exposició Fotoclubismos: Barcelona – São Paulo. 1932-1964, amb motiu dels Dies d’Artévete, el divendres 7 de maig. Toni va parlar de la història, el treball i la relació artística i personal de Marcel Giró y Palmira Puig, i de la seva pertinença al moviment del Fotoclubismo.

Volem agrair a Anna Pahissa i a tot l’equip de ArtBarcelona per l’organització d’aquestes jornades i per la iniciativa d’aquest esdeveniment.

 

 

 

IV Premi del llibre d’artista per a Escoles i Universitats d’Art – *ART *BYBLIO

L’escola Superior de Disseny i Art Llotja de Barcelona convoca el quart premi de llibre d’artista per a escoles d’àmbit nacional. Amb aquest premi es pretén impulsar la producció de llibres d’artista dins de les diferents escoles d’Art. Aquesta modalitat abasta una gran varietat de llenguatges plàstics i tècniques artístiques. L’objectiu d’aquest premi és anar creixent i aportant novetats al temps que premiar l’apassionant món del llibre d’Artista.

Aquest any, i coincidint amb el vintè aniversari de la col·laboració de l’escola amb els artesans de paper japonès de la ciutat de Aoya, es convoca un premi especial per a llibres realitzats amb paper japonès. La qualitat, la diversitat, així com la idònia impressió d’aquest paper, obre un ampli ventall d’experimentació dins el format de llibre.

Podeu veure les edicions guanyadores dels premis d’aquest any en la galeria des del dilluns 10 al dissabte 15 de maig o en la web de l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja de Barcelona.

Fotografies: Cecilia Coca Peña

 

German Lorca (28 de mayo de 1922 – 8 de mayo de 2021)

Amb una gran tristesa, us comuniquem la defunció de German Lorca (28 de maig de 1922 – 8 de maig de 2021). Home excepcional, excel·lent artista i fotògraf. La seva defunció, als 98 anys, coincideix amb la inauguració avui en el Moma de NY de l’exposició Fotoclubismo. Brazilian Modernist Photography, 1946-1964, on es mostren algunes de les seves més cèlebres fotografies. Et tirarem molt de menys. Gran abraçada per a tota la seva família.


A Procura de Emprego, 1948-51


Rocío Santa Cruz y Germán Lorca en SP-Arte 2018


Menina na Chuva, 1952


Autorretrato

Inaugura en el MoMA de Nova York l’exposició ‘Fotoclubismo: Brazilian Modernist Photography, 1946-1964’

Aquest dissabte 8 de maig inaugura en el MoMA de Nova York l’exposició Fotoclubismo: Brazilian Modernista Photography, 1946-1964, una espectacular retrospectiva d’aquest moviment artístic, comissariada per Sarah H. Meister i Dana Ostrander, on podreu trobar fotografies, entre altres, de Marcel Giró, Palmira Puig, German Lorca i Rubens Teixeira Scavone.

El MoMA torna a obrir les seves portes i ho fa amb aquesta exposició que ens entusiasma i de la qual personalment estem molt orgullosos per haver pogut col·laborar en ella.

Hem decidit per això prorrogar el tancament de la nostra exposició en la galeria, Fotoclubismos: Barcelona – São Paulo. 1932-1964, fins al dissabte 15 de maig. Encara teniu dues setmanes per a venir a visitar-la.


Estudo. Palmia Puig. c. 1950

ARCO E-xhibitions #2: Fotoclubismos + Sergio Vega

En la segona entrega d’E-xhibitions d’ARCO, presentem una selecció de fotografies dels membres de l’Foto Cinema Clube BandeiranteMarcel Giró, Palmira Puig, German Llorca, Rubens Teixeira Scavone– que dialoguen per la visió brasilera i la temàtica arquitectònica amb les peces de Sergio Vega en la seva sèrie ‘Paraísos Perdidos de la Modernidad’.

 

Passeja aquí pel booth virtual.

I descobreix la llista d’obra participant