VIEWING ROOM — LOURDES GROBET
Lourdes Grobet (Ciutat de Mèxic, 1940) és una de les fotògrafes contemporànies més reconegudes del panorama artístic actual. El seu treball sobre la lluita lliure mexicana li ha valgut un ampli reconeixement internacional, consolidant la seva mirada sobre la cultura urbana del país. RocioSantaCruz recull una cuidada selecció de la seva obra en l’exposició Lourdes Grobet. Lucha libre, la qual podrà visitar-se a la Llibreria ArtsLibris, situada dins de la galeria, a partir del 5 de febrer. Amb motiu de la publicació del seu fotollibre, Lucha libre. Retratos de familia, editat per RM i disponible a ArtsLibris, RocioSantaCruz prepara un extens programa d’activitats i diàlegs entorn de l’obra de la fotògrafa al pati de la galeria.
“Vaig tornar a Mèxic, vaig cremar tot el que havia pintat i dibuixat”
Lourdes Grobet utilitza la fotografia per desfilar les costures del poder i de la censura. El seu art recorre a les pràctiques interdisciplinàries o, més ben dit, antidisciplinàries: cinema, instal·lació i performance s’uneixen en l’experimentació visual d’aquesta fotògrafa, la mirada de la qual es dirigeix sempre cap als punts cecs de la representació. La seva obra és una cerca constant de nous llenguatges artístics, alhora que un desacatament de tota mena d’autoritat formal o conceptual. No és la tècnica la que marca el ritme, sinó l’afirmació de la llibertat.
Grobet es va formar en Arts plàstiques a la Universidad Iberoamericana de Mèxic. Va tenir clar el seu interès per l’expressió visual des de nena, quan una hepatitis la va obligar a guardar llit. La malaltia i el repòs li van oferir un espai per redefinir la seva relació amb el seu entorn i amb ella mateixa. Va començar a dibuixar. A través dels ulls, recorda l’artista, aconseguia comprendre el món d’una forma més clara, més intensa. Estudiar pintura era un pas lògic. No obstant això, el seu pas per l’acadèmia va suposar una ruptura amb els cànons i esquemes que dictaven la producció artística. També amb la pintura. Aquí va conèixer a Mathias Goeritz i Gilberto Aceves Navarro, els qui la van acostar a les pràctiques multimèdia. Va viatjar a París a finals dels seixanta, impregnant-se de l’esperit revolucionari que omplia els carrers i els moviments culturals. Quan va tornar a Mèxic, va deixar la pintura i va prendre la fotografia com a llenguatge principal.
La fotografia de Grobet es va desenvolupar en un context d’efervescència i creativitat. La dècada dels setanta a Mèxic va ser testimoni d’un període de rebel·lió contra el conservadorisme de les propostes artístiques tradicionals. Van sorgir clubs i col·lectius d’experimentació fotogràfica, arrelats en l’experimentació i la cerca col·lectiva de nous horitzons expressius. Aquests espais van marcar la trajectòria de Grobet. Per a ella, la imatge no és un objectiu, sinó un suport que permet a l’autora donar-li cos a una idea, capturar-la, compartir-la, obrir-la al diàleg entre la seva mirada i la del públic. La fotografia li brinda la possibilitat d’obrir el seu art al col·lectiu, de democratitzar-lo. Com ja apuntà Walter Benjamin, la infinita reproductibilitat de la imatge fotogràfica trenca amb les jerarquies associades a la idea d’un original. La fotografia no es mesura pel poder d’adquisició d’un ‘“objecte” –perquè del mateix negatiu poden fer-se incomptables còpies–, sinó per la capacitat de transgredir el seu propi context de producció, d’arribar a públics imprevistos.
“Som una cultura d’emmascarats”
Grobet desplega una mirada intuïtiva, alhora que coherent. La seva no és una coherència fruit de les convencions, sinó que neix del desig de mostrar allò que roman ocult, apartat, relegat als marges de la societat. El seu treball sobre la lluita lliure explora les arrels culturals del Mèxic urbà. Durant dècades, ha retratat als personatges més emblemàtics del ring, dins i fora d’aquest. Els retrats de Grobet parteixen d’una prohibició d’infància. El seu pare, aficionat a la lluita lliure, es va negar a portar-la als combats pel fet de ser dona. La seva reacció, anys més tard, va ser fer-se un lloc en l’escena armada amb una càmera. D’aquesta transgressió simbòlica va anar trenant-se, a poc a poc, un arxiu estrany i tendre. Un repositori de vides, rituals i màscares.
La càmera, segons Grobet, és sempre un element agressor. Una forma de violència. És per això que la seva pràctica com a artista pensa en la relació abans que en el resultat. “Si no estableixo relació amb la gent a la qual fotografiaré, no puc treure la càmera”, afirma. Resulta revelador que, en escenari tan aparentment feroç com la lluita lliure, la fotògrafa posi en relleu la violència de la mirada. Un dels punts forts de la seva obra és, precisament, l’habilitat d’aprofundir en les relacions de poder que travessen el camp de la representació. La lluita lliure, afirma, no és un esport violent. “Sí que hi ha violència, però és molt fonamental: és la trobada de dos cossos”. Grobet aprofundeix en aquest delicat equilibri entre el fonamental i l’artificial, el cos i la màscara, el cop i la coreografia. El resultat és eloqüent: la fotògrafa aconsegueix desplaçar la violència, anar més enllà de la seva exagerada exhibició, i compondre un paisatge visual més complex, més ric. Mentre que la violència de la lluita lliure és més paròdica que cruel, Grobet ens insta a qüestionar-nos les violències que no veiem, aquelles que fereixen sense fer soroll.
