La galeria RocioSantaCruz es complau a presentar “El cos dels símbols”, exposició de la producció tardana de l’artista Teresa Gancedo (Lleó, 1937), a mig camí entre el surrealisme i l’objectual.

Quan Linda Nochlin es va interrogar a si mateixa, ja en les albors de la dècada dels 70, Why have there been no great women artists? (per què no hi ha hagut grans dones artistes?), es va preguntar, abans de res, sobre el rol de les grans -i absents- figures femenines en la història de l’art des d’un marc globalitzat. Sense arribar a entrar en els detalls sobre la situació a Espanya, Nochlin va posar en evidència una de les realitats més arrelades en la creació artística. I és que, ja en els setanta (i encara avui), es obligatori reconsiderar els rols i expectatives tradicionals imposades a les dones. Amb tot, criticar la noció de geni que històricament ha entorpit als qui es dirigien en femení a una canònica i caduca història de l’art va ser primordial a la fi del segle passat, i el continua sent a principis de l’actual.

Avui dia Gancedo continua pintant, enderrocant així les percepcions cap a les dones encara i havent passat dècades des que iniciés la seva producció artística. Una activitat centrada en el llenguatge plàstic de la pintura que no abandonarà sempre que tingui una habitació pròpia, un lloc on dialogar amb Virginia Wolf i la seva conceptualització sobre els obstacles que les estructures patriarcals empren per a, cada vegada amb menys èxit, arrabassar l’autonomia de les dones i entorpir el seu desenvolupament creatiu.
Una de les grans fites en la carrera de Teresa Gancedo va ser la selecció de la seva obra per a l’exposició “New images from Spain”. Amb aquest comissariat, Margit Rowell va concebre una de les exhibicions més destacades dels anys 80, convertint a Gancedo en una de les primeres dones, juntament amb Carmen Calvo, a exposar en el Museu Guggenheim de Nova York. Aquesta històrica exposició, considerada com una de les retrospectives més importants per a l’esdevenir de la pintura espanyola, va proclamar una de les tesis que posteriorment definirien el principi de la dècada: lluny de la vetusta dictadura franquista que va assolar Espanya, l’escena artística del moment s’allunyava de l’”agressivitat espanyola” i es focalitzava en una nova línia on regnava el poètic, el conceptual, l’objectual o fins i tot el simbòlic o oníric. Una exposició, al cap i a l’últim, que va destacar per oferir una imatge d’Espanya apta per a la seva projecció internacional, a més d’emfatitzar una maduresa creativa paradoxalment propiciada per l’aïllament franquista davant l’avantguarda internacional.

Però la història és la que és, i ja en 1982 el retorn a la retòrica plàstica va ser inevitable. La Documenta VII de Kassel comissariada per Rudi Fuchs, o situant-nos a Espanya l’adveniment d’ARCO’82 de la mà de Juana d’Aizpuru, així com les exposicions “1980” o “Madrid D.F.” (ambdues oficiades per crítics pictòrics al capdavant), van reafirmar una volta a la poètica pictórica, definida per Gancedo, que mai abandonarà. Ens situem davant una figura permanentment compromesa amb la seva obra, allunyant-se de les pràctiques que, emmarcades en el que Simón Marchán una vegada va definir com a “nous comportaments artístics”, pretenien apartar la pintura del relat hegemònic.
Cartografiant una producció sense precedents, l’artista ha anat oscil·lant per una sèrie de formalismes aglutinats en la seva última producció, presents en galeria RocioSantaCruz. Des dels vuitanta -quan la seva obra es va tornar gestual, poderosa i definida per una vibrant paleta de colors o una influència directa de l’arqueologia (com a arcs, nínxols, ruïnes, paviments, murs o altars)-, fins als noranta -moment en el qual la seva maduresa artística va acabar per definir la marca personal que ens permet reconèixer a Gancedo-, la mostra “El cos dels símbols” exhibeix quadres definits per una maduresa vinculada a un simbolisme i misticisme personal.

El resultat final deriva en una subjectivitat propia, a partir de la qual indagar en la psique col·lectiva, en les imatges i els cossos simbòlics que conformen la història de l’art en un exercici de autoreferencialitat constant. Tant el vessant religiós partint del barroc, com el contemporani de Duchamp i la seva definició del ready-made de principi de segle, es troben presents en les temàtiques i suports de les obres de Gancedo o, anant més enllà, en la incorporació d’artefactes, objectes i altres artilugis que activen el sentit lúdic de la part surreal de la seva obra.

En aquesta primera exposició de Gancedo en galeria RocioSantaCruz, l’artista acosta a l’espectador a una infinitat de cossos i símbols, simbolismes de cossos, en definitiva, que dibuixen un panorama d’universos propis i experiències vitalistes. Els bestiaris medievals, els llibres d’alquímia o la màgia esotèrica conflueixen en personatges recognoscibles com a àngels o fins i tot verges en una sort d’ofrena al passat artístic que, guiat pel poder femení de Gancedo, ha revitalitzat les realitats posurrealistas espanyoles des de les acaballes dels setanta fins a l’actualitat.

Sergio Rodríguez Beltrán

Con el apoyo de / Amb el suport de / With the collaboration of