L’exposició Infierno ciego (Infern cec) és un viatge per un paisatge d’un món conegut. Com és habitual a l’obra de Montserrat Soto, hi trobem una sèrie de fotografies de paisatges que enclouen en si mateixos un significat. Onírics, al·legòrics o reals, són els horitzons d’un camí penetrat i recordat. Dante els situa a l’infern, Montserrat Solo els veu en la contemporaneïtat. Les pors són les mateixes, els llocs són propers o semblants. Les persones que els poden habitar, en són d’altres, però el reflex dels seus pensaments els troba al seu voltant.

Infern cec és un camí que Soto ha recorregut a partir de la lectura de l’Infern de Dante a la Divina Comèdia. Aquest recorregut i paisatge estan inspirats també per les paraules de Jorge Luis Borges, publicades de manera pòstuma a Le Monde Diplomatique (2011), i qui, al seu torn, destacà la Divina Comèdia com una de les seves lectures de referència.

Pregunta: ¿És capaç també de sentir un paisatge? ¿El percep també a través de les vibracions de les veus?

Resposta de J.L. Borges: El que imagino pot ser completament anacrònic. És possible que faci referència a impressions que conservo del temps en què gaudia de la vista. Ara, tancant un ull, soc capaç d’endevinar alguns colors, sobretot el verd i el blau. El groc no m’ha abandonat mai. En canvi, he perdut el negre. M’hi falta la foscor. És curiós, oi? Un cec mancat de foscor. Fins i tot quan dormo em trobo dins una nebulosa verdosa o blavosa.

A partir d’aquestes paraules, Soto decideix tornar a resseguir el camí, tot intentant de superar el simbolisme del poder del color i endinsant-se als paisatges sense negres ni vermells per allunyar-se una mica més de la realitat imaginada i traslladar-se –en traspassar aquesta gran porta que presenta Dante Alighieri– a un lloc on, en entrar, ha d’abandonar qualsevol mena d’esperança.