Un projecte de Pep Duran

Tot allò que no és immediat és nul

Cioran

Aquest aforisme de Cioran, que podia ser discutible temps enrere, avui serveix a l’artista per reflexionar sobre la immediatesa, sobre la necessitat d’exposar o no, sobre la visibilitat i la invisibilitat, sobre la seva pròpia fragilitat.

En el nostre actual estar, en el nostre viure saturats d’imatges en els massmedia i sotmesos a la immediatesa de Whatsapp i altres plataformes de comunicació urgent similars, en detriment de l’experiència directa, Nul vol ressaltar termes que defineixen bé l’efecte en què ens deixa aquest modus vivendi, resultat d’aquesta sobreexposició i sotmetiment: incertesa, sinceritat, autocensura. A més, busca posar en relleu les limitacions amb què avui ens trobem: exposar és també mostrar, ensenyar els errors. Així, tothom corre el risc de viure o viure-crear temorosos, transitant els llindars que separen les pulsions del vassallatge: contenció o proliferació? silenci o soroll? amagar o mostrar?

Això, tanmateix, no representa Pep Duran, que construeix el concret sense que l’avui l’ensinistri, que s’exposa, que es mostra, que s’allunya d’aquests límits, que no claudica davant el refugi temptador, que abraça l’error com a part del procés. Pren formes i objectes per sotmetre’ls, no es mou en la indecisió ni en el sotsobre, sinó en un món fix: el seu. Els objectes folrats amb mantes i, per tant, indefinits, informes, les cames que sostenen el caminar, les columnes, sobre les quals descansa un passat remot i que estan formulades, al seu torn, en papers antics que ell rescata per desfigurar i reconfigurar, lluitant contra el propi material que sosté, es rebel·la acarnissat a la intervenció, són, tot, part de la seva personal iconografia d’imatges de reconstrucció d’allò destruït, acte que el defineix i que al·ludeix, una vegada més, a la seva cerca de concreció en un món immediat.

Nosaltres, transitant l’espai de la galeria que acull el seu cosmos, ens movem en una línia d’horitzó que distingeix, sense separar, dos nivells: les construccions que pesen a terra i els papers que suren per sobre. Aquestes construccions, deliberadament austeres, que es van desplegant en l’espai de la galeria, revisitant formes i maneres constructives, són, com deia l’amic i teòric de l’art Manel Clot, i en relació a aquesta part del treball de Duran, «escultures que s’arquitecturitzen i arquitectures que s’esculturitzen, constatant alhora el valor hàptic de les obres». Els seus papers elevats sobrevolen ingràvids les construccions, i els donen una atmosfera on pesar, on romandre, i ho fan també lluitant contra la forma, destruint el presabut, el que crèiem conèixer.