Sergio Vega

BIO

Sergio Vega (Buenos Aires, l’Argentina 1959) és especialment conegut pel projecte d’art interdisciplinari El Paradís en el Nou Món, en el qual ha estat treballant durant els últims 10 anys. El títol va ser inspirat pel llibre homònim escrit per Antoni de Lleó Pinelo en 1650.

Partint de la disciplina de la Història Natural, Pinelo va intentar demostrar científicament que el Jardí del Edén es trobava a Amèrica del Sud. Adoptant la seva tesi, Vega ha realitzat diversos viatges de recerca a l’estat de Mato Grosso (el Brasil) mantenint un diari de viatge que descriu periple. A través d’una sèrie de fotografies, vídeos, textos, diorames i instal·lacions derivades de les entrades d’aquest diari, Vega explora com es van construir els discursos colonials en relació amb la mitologia específica del Paradís. Reflexiona entorn de l’ambivalència que es produeix entre el modernisme d’Amèrica del Sud, amb la seva dimensió barroca, excessiva i paradisíaca; i la puresa minimalista del modernisme europeu. A causa d’aquestes característiques exòticament estranyes, Vega encunya el concepte de “modernisme tropical”, capturant al mateix temps les implicacions ideològiques estridents i el poder com a expressió arquitectònica de la classe política dominant.

En la sèrie Social Landscapes, que presentem en ARCOmadrid 2019, Vega s’inspira en el llegat d’Edward Steichen, Hélio Oiticica i Jacques Derrida: presenta fotografies d’espais domèstics i barris típics brasilers sobre les quals se superposa composicions geomètriques abstractes; utilitza colors brillants com a fons actiu per a presentar la fotografia com una experiència escultòrica; i elabora collages en els quals superposa objectes i fotos sobre textos i imatges creant associacions inesperades.
En l’actualitat Vega viu als Estats Units on, a més de desenvolupar les seves activitats artístiques, és professor de fotografia i escultura en la Universitat de Gainesville, Florida. Entre 1991 i 1992 va participar en el Programa d’Estudis Independents del Whitney Museum of AmericanArt, i va rebre el seu MFA en 1996 per la Universitat de Yale.
Ha participat en nombroses exposicions internacionals i entre les quals cal destacar la Biennal de Conca (l’Equador) i la 51a Biennal de Venècia (Itàlia) de 2005 comissariada per Rosa Martínez. L’any 2000 la seva obra va ser mostrada en la 5a Biennal de Gwangju (Corea del Sud) i també en la 5a Biennal de Lió (França). En 2001 va participar en la Triennal de Yokohama (el Japó). Ha rebut a més dos de les més prestigioses beques en el món artístic, la que atorga John Simon Guggenheim Memorial Foundation (1999) i la de Pollock-*Krasner Foundation (1990). Els seus treballs han estat ressenyats en Artforum, Frieze Magazine, The New York Times, The Los Angeles Times, Le Monde i Time Magazine.

Adquirir obra ↓

Entrevista Sergio Vega (Argentina) | Artista XIV Bienal de Cuenca

Bienal de Cuenca

Un proyecto de Sergio Vega con la colaboración de Silvia Zeas

Diferenciándose de la tradición iconológica occidental de representaciónes del loro, el mito de las guacamayas de los cañaris originario de las provincias ecuatorianas de Azuay y de Cañar, concibe a la guacamaya en relación con el hombre y dotándola de atributos femeninos de fertilidad. Así la guacamaya cumple el rol típicamente asignado a la mujer: alimentando al hombre luego del diluvio, dándole hijas e hijos y ayudándolo a sembrar (proveyéndolo de semillas).

Estas vestimentas son interpretaciones libres de como los hermanos cañaris habrían visto a las loras-mujeres al entrar en la cueva después del diluvio. ¿Cómo se relacionarían estas indumentarias y su performance con el mundo de la moda y las artes visuales contemporáneas? ¿Se traducirían de manera tangible a través de su forma ritual y perderían su carácter mítico o lo redimensionarían?¿Cómo se relacionaría esta interpretación visual y performativa del mito de origen de la etnia local con la construcción antropológica y etnográfica de la identidad cañari en un contexto museológico? ¿Podrían estas versiones de vestidos míticos de mujeres/pájaros ser interpretadas como potenciales superhéroes de un futurismo latinoamericano? ¿Como serían percibidas por la propia comunidad cañaris? ¿Podría este tipo de iniciativa incitar a un proceso de reinterpretaciones del las mitologías de la antigüedad? ¿Cómo sería este evento interpretado por la población cuencana?

Gran Via de les Corts Catalanes 627, 08010 Barcelona  |  T. +34 936 338 360 / +34 679 832 957 | info@rociosantacruz.com