Rubén González Bonilla, es va graduar en Fotografia a l’EASD Josep Serra i Abella i va completar els seus estudis a l’IEFC amb una doble titulació en tècniques documentals i formació en estudis de teoria i pràctica fotogràfica. A través de la fotografia i el tèxtil explora les relacions entre el cos i el seu entorn, entenent el cos com una matèria sensible-transformable-fotografiable i investigant noves tècniques fotogràfiques. Ha exposat en festivals d’art emergent com STRIPART i Mirada Pilot. Les seves fotografies han estat seleccionades a la Biennal Iberoamericana de Joieria Contemporània 2025 amb la col·laboració de Gema Pinedo de Pedro.

…el futur que estem inaugurant aquí és un fil metàl·lic. És una cosa que és destruïda expressament. De tot allò que hem viscut només en quedarà aquest fil… El fil metàl·lic no serà pastura per als voltors. El nostre fil metàl·lic no es pot podrir. És un fil que s’assegura etern. Nosaltres, els qui som aquí en aquest moment, l’iniciem amb el propòsit que sigui etern. Volem un fil metàl·lic perquè del principi al final és del mateix metall… Nosaltres, els artistes del gran negoci, sabem que l’obra d’art no ens entén. I que viure és una missió suïcida.

Clarice Lispector, Discurs d’inauguració, Fons de calaix, Tots els contes, Traducció adaptada de l’edició espanyola publicada per Siruela..2025 2025.

Tota història comença amb un joc de paraules màgiques, amb un encanteri que t’endolceix l’escolta, per recordar-te cap a on has d’anar.

Jo ara estic assegut en una cadira negra, lliurant tot el meu cos a la gran vida de copista.

¿Veigggg? ¿Veigggg?

Què veig? Què veus?

Ara…

…..lleeeeeeeeeeeeeeeeegeix…..

Deixa que la teva llengua es mogui dins la boca, mou-la amb mi, deixa que l’acompanyi amb la mateixa prosa amb què la meva mà escriu.

Hi ha una llar. Una petita casa aparedada.

La sents…

Respira… fes-ho amb mi.

Inspira… Expiraaa.

Canta amb la teva respiració…

Tanca els ulls per un instant.

Sentiràs murmuris al teu voltant. No t’espantis…

Ara torna a aquest full.

Veigggg?

Què veig?

Veo, Veo ¿Qué ves? Així acaba el poema La Fotografia (1982) d’ Ouka Leele, nascuda de la constel·lació “Horteliana” en “zelestes procesiones de sueños hechiceros” (Europa Requiem?!” El Hortelano José Alfonso Morera Ortiz 1978) .

Ara, en aquest cos de poema brodat sobre tela, sense pausa es troba Rubén González Bonilla. Deixant-se fascinar, utilitza la imatge com una poètica ordida amb fragments de teles. Ara els fils i les agulles comencen a escriure.

Ouka Leele va escriure el poema de La Fotografia sense conèixer al Rubén González Bonilla. Bàrbara es va entregar a l’estrella d’Ouka, com qui es bolca a una revelació divina. Rubén s’entrega al nom del món, al bosc, entenent el bosc com una estela, com un llenguatge, un alfabet ramificat.

Qui diu que no sigui possible comunicar-se amb les estrelles i els arbres?

En aquesta entrega a l’experiència, tots dos es reconeixen en una «mística domèstica», on la casa és una petita cel·la conventual i el lloc des d’on desplegar la fotografia com un acte de llaurar. Una fotografia «agricultora» que no cal assetjar. No cal caçar-la ni revestir-la de furtivitat, sinó regar-la i tenir-ne cura. Donar-li el temps i l’espera perquè germini i ofereixi aliment.

Des d’aquesta pràctica, els rituals agrosilvopastorals de Rubén González Bonilla es transformen en obres, transmetent i representant aquells valors i ordres que mantenen les coses unides. Intentant trobar «els moments precisos» que el travessen i la manera com emergeixen les respostes que els revelen.

Ell inicia aquestes cerimònies sense dotar-les de paraules, per generar així una comunitat sense necessitat de comunicació. Aquí el símbol prové de la idea hospitalària de Byung-Chul Han, convidant-nos a reflexionar sobre la carestia del simbòlic. El món que González Bonilla convoca en aquestes parets és un món d’acollida, capaç de fer-se més amable i d’afavorir allò que ens manté units.

Ara mateix habitem un món ple de símbols amb els quals, paradoxalment, no constituïm cap comunitat ni compartim rituals. González Bonilla fotografia i entra en un estat de lliurament absolut quan participa d’aquestes petites comunions que assenyalen moments espirituals significatius en la seva vida.

Escriure com caminar, fotografiar per respirar. Tot sembla una qüestió de ritme. ¿Acaso recordar no és també una manera d’avançar, com ho són pintar o brodar? La memòria treballa a poc a poc. S’assembla a una petita estança que es transforma amb cada puntada, amb cada capa de pintura, amb cada frec i cada ferida. Res no succeeix de cop. Són els gestos repetits, els petits impactes i les empremtes que deixem al món els que acaben modificant la manera d’habitar-lo, aquella que abandonem a la sort del món

Despertar d’aquest somni ens condueix a la realitat d’aquesta taula imaginària on ara soc, amb totes les fotografies disposades davant meu, com si fos un déu o un tarotista que tira les cartes, que escull i dicta una sentència, un ordre. Ordenar és crear, sempre em diu la Joana.

Us ofereixo aquesta petita invitació com qui obre la porta d’una casa.

Entreu a poc a poc.

Habiteu-la durant un instant.

Potser, entre les seves parets, hi trobareu alguna cosa que també us pertany.

Continua caminant amb aquest full entre les mans. Potser el símbol no té res a explicar. Potser només apareix per acompanyar-nos durant un tram del recorregut. Ara acompanya’m com qui acompanya una llavor sota terra. No li demanis respostes. Dona-li temps. Permet que aquest full t’acompanyi fins a aquell lloc profund on les imatges encara estan germinant.

Enrique O. Romero

Comissari i investigador artístic

En el marc d’Art Nou 2026

Amb el suport de: