SWAB 2026

És possible que aquests ulls que ara llegeixen aquestes paraules ja hagin estat convidats en una altra ocasió. Si no és el cas, deixa’m donar-te la benvinguda.

Fa aproximadament un mes es van tancar les portes d’Una petita invitació, un projecte creat per la Galeria RocíoSantaCruz i presentat juntament amb Rubén González Bonilla en el marc d’ArtNou. Potser alguns de vosaltres ja vau travessar aquella petita invitació i avui us retrobeu amb aquestes obres; potser per a d’altres aquesta és la primera vegada que hi entreu.

En aquell treball anterior, el diàleg amb Ouka Leele va obrir també una altra manera de mirar la fotografia. A partir d’aquella trobada, González Bonilla va començar a aproximar-se a la imatge no com una cosa que necessàriament ha de ser capturada, sinó com una matèria que pot ser treballada, cuidada i transformada. La fotografia deixa així de respondre únicament a la lògica de l’instant per entrar en un temps més lent, on pintar, cosir, brodar o intervenir la superfície no són accions posteriors a la imatge, sinó maneres de continuar fent-la aparèixer.

Però una exposició no desapareix necessàriament quan se’n tanquen les portes. Hi ha alguna cosa de la seva presència que roman en aquells que l’han habitada, en allò que recorden i en la possibilitat de retrobar-s’hi des d’un altre lloc. Avui aquest projecte torna a aparèixer d’una nova manera, en un nou format. Les obres tornen, però també tornen els ulls que les miren.
A mi m’agrada anomenar aquesta trobada L’altra invitació. Perquè una invitació no és només allò que succeeix quan obrim una porta; també és allò que roman després d’haver-la travessada. Una forma de presència que pot tornar a activar-se quan algú mira, quan algú reconeix, quan algú s’atura.
Potser per això aquest projecte no s’acaba mai del tot. Se sosté en els ulls de qui el mira, com si fos un llibre de visites ocular.

L’altra invitació parteix d’aquesta investigació i entén la fotografia com un espai on memòria, matèria i símbol romanen entrellaçats. El projecte recupera les pràctiques tèxtils no des d’una voluntat de reconstrucció històrica, sinó com una forma contemporània de pensar la imatge des de la cura, la reparació i la transmissió. El brodat apareix aleshores com a llenguatge i no únicament com a tècnica; el fil, com una escriptura que travessa la imatge i modifica allò que veiem. D’aquesta manera, la fotografia pot ser també una pràctica tèxtil: una superfície oberta, capaç de conservar el temps de les mans que la transformen.

Enrique O. Romero