Sense categoria

Marina Núñez – Azalik gabe / Sin piel / Skinless – Kubo Kutxa (Donosti)

”La exposición Sin piel, concebida por Marina Núñez específicamente para Kubo Kutxa, presenta una selección de obras recientes que proyectan identidades maleables y empáticas con el entorno, donde los límites físicos y psicológicos se diluyen o duplican en los escenarios o paisajes de los que forman parte.

Sin piel habla de identidad, de la idea de frontera, del diálogo, casi siempre incómodo, entre lo conectado, ilimitado, abierto, blando y metamórfico, y lo constreñido, lo estereotipado y controlado. Evocaciones de un entorno en transformación y «en vías de destrucción», que hoy en día ha pasado de ser un asunto teórico a una problemática urgente, por las evidencias de catástrofe inminente, propiciadas por la crisis medioambiental.

En consonancia con las últimas ideas de la teórica Donna Haraway —que tanto influyó en el discurso artístico posthumanista de fines del siglo XX con su Manifiesto Cíborg (1984)—, la exposición invita, tal y como la pensadora propone en su último texto Seguir con el problema (2019), a reconfigurar nuestras relaciones con la Tierra y sus habitantes —humanos y no humanos—, aceptando que tenemos que habitar juntos un territorio herido. Ideas que resuenan con la obra de Núñez, donde los escenarios, si bien se presentan hostiles y distorsionados, se abren a la integración y a la simbiosis.”

Comisaria: Susana Blas

Paris Photo online #6 – Germán Lorca

Reprenent la nostra darrera publicació, en aquesta sisena entrega de Paris Photo online us presentem la segona part de la nostra edició sobre el col·lectiu Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB). RocioSantaCruz treballa activament amb el fons familiar de diferents artistes del FCCB i és un referent internacional del Fotoclubismo. Us compartim l’obra de Germán Lorca.

 

Germán Lorca (São Paulo, 1922)

Comptable de formació, Germán Lorca s’uní al FCCB el 1949 com a fotògraf amateur. No trigà a convertir la fotografia en la seva única professió. El 1952, deixa definitivament la comptabilitat per a obrir el seu primer estudi fotogràfic. Els primers anys de la seva carrera professional estan marcats per una productivitat frenètica i una clara intenció de transcendir els codis estètics vigents, producte dels fervents debats del FCCB envers l’experimentació i els límits del llenguatge visual.

L’obra de Lorca articula una sort de poètica urbana dels carrers de São Paulo, composta per paisatges a la vegada quotidians i desconcertants. Combinant la intimitat i l’estranyament, crea composicions ambigües i evocatives. El punctum de Roland Barthes adquireix aquí un protagonisme imprevist, ja que les fotografies de Lorca estan farcides de perforacions, esquinçaments, inquietants (des)trobades amagades en escenaris aparentment familiars. Sols mirant a través d’aquestes fissures visuals, i no al seu voltant, és possible desxifrar el fascinant imaginari de Lorca, la lúcida llibertat de la seva mirada.

 

La seva obra ha estat inclosa en importants col·leccions arreu del món, com ara Banco Itaú (São Paulo), Museu de Arte de São Paulo (MASP), Pinacoteca do Estado (São Paulo), Cisneros Fontanals Art Foundation (Miami) i MoMA (New York).

Dossier – German Lorca – Paris Photo online

Gonzalo Elvira rep el Premi Ciutat de Palma per ‘Sueños’

L’artista Gonzalo Elvira (Patagònia, l’Argentina, 1971) ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2020 per la seva instal·lació Sueños. Anteriors receptors d’aquest premi inclouen a artistes com Núria Güell o Carles Congost. Des de RocioSantaCruz, celebrem amb emoció el reconeixement d’Elvira, la visió i la sensibilitat del qual són un referent en el camp de la creació artística.

Gonzalo Elvira (Patagònia, l’Argentina, 1971) es va formar a l’Escola d’Arts Visuals Antonio Berni a l’Argentina i va començar la seva trajectòria expositiva l’any 1993. En l’actualitat viu i treballa a Barcelona des de l’any 2000, i compagina la seva faceta artística amb una intensa labor educativa i pedagògica concentrada en l’estudi Obra Door, el qual gestiona i dirigeix en el barri de Gràcia. En 2019, va rebre la prestigiosa Beca de Artes Plásticas de la Fundación Botín, on prepara una exposició per a 2022.

Elvira ha exposat el seu treball en nombrosos centres d’art i galeries tant a Europa com a Amèrica. En els últims anys les seves obres han estat adquirides per diverses col·leccions públiques i privades de diversos països. Va presentar l’exposició Idilio (2019-2020) en la galeria RocioSantaCruz, treball germinal que dóna origen i continuïtat als seus projectes posteriors, entre ells la instal·lació Sueños. Elvira recibió el Premio GAC al Artista por la Mejor Exposición en Galería.

Torna a visitar la exposición Idilio en RocioSantaCruz

Andrés Galeano en Neo2 Magazine novembre-desembre 2020

Andrés Galeano (Mataró, 1980) habla de su trayectoria, sus influencias y sus proyectos pasados y futuros en una interesante entrevista para Neo2 Magazine. De Wittgenstein a Google Street View pasando por Instagram y el Zeitgeist, Galeano reflexiona en este artículo sobre la posmodernidad y el lugar donde se encaja su tan atípico trabajo artístico. Su última investigación, meteorológica y de archivo, culminará en una serie de exposiciones en 2021.

Paris Photo online #3 – Palmira Puig-Giró

En esta tercera entrega de Paris Photo online, os presentamos la obra de Palmira Puig-Giró (Tàrrega, 1912 – Barcelona, 1978), fotógrafa vanguardista exiliada en Brasil, cuya obra permaneció oculta hasta que la galería RocioSantaCruz la descubrió en 2018. Palmira Puig-Giró fue, junto con Marcel Giró, Rubens Teixeira Scavone y Germán Lorca, entre otros, miembro del Foto Cine Clube Bandeirante, uno de los movimientos artísticos más importantes de la fotografía brasileña.

Desde que RocioSantaCruz la presentara por primera vez en Europa en Paris Photo 2018, la obra de Puig-Giró ha sido integrada en importantes colecciones internacionales. El MoMA (Museum of Modern Art, New York) incluirá sus fotografías en la exhibición Fotoclubismo: Brazilian Modernist Photography, 1946-1964 en marzo 2021.


Palmira Puig-Giró. Estudos, 1950

 

Una firma reencontrada

Durante décadas, a Palmira Puig-Giró se la conoció como la musa de su marido, el fotógrafo Marcel Giró. No fue hasta 2018 que Rocío Santa Cruz, al adentrarse en el fondo familiar de Giró de la mano de Toni Ricart, sobrino de Marcel, descubrió dos lenguajes fotográficos, dos autorías distintas, aunque enlazadas, que coexistían en los archivos del fotógrafo. Desandando el rastro de esta firma desconocida, llegaron a la siguiente conclusión: no sólo era Palmira autora de una importante obra propia, sino que la propia autoría de Marcel adquiría entonces un nuevo sentido. El relato del artista y su musa quedó obsoleto y dio paso a una narrativa más compleja, más horizontal, más rica. Ambos artistas compartían cámara, carrete, escenarios; cada uno con una mirada propia.

Los rostros de la vanguardia

Palmira Puig-Giró fue, junto con Gertrudes Altschul, Menha S. Polacow, Barbara Mors y Dulce G. Carneiro, una de las pocas mujeres que formaron parte del Foto Cine Clube Bandeirante, colectivo de fotógrafos vanguardistas situado en São Paulo. Su obra articula un corpus experimental de retratos y paisajes, donde la metáfora y la crítica social quedan enmarcadas en una misma captura. La fotografía de Puig-Giró se nutre del vanguardismo, de los contrastes en blanco y negro, pero su firma tiene un cariz más humanista que el de sus compañeros paulistas. Mientras que estos tendían a sublimar lo abstracto, el momento puro de interrupción visual, Puig-Giró va más allá del instante y del objeto. La fotógrafa amplía la visión para mostrar el entorno de sus fotografías, los rostros, historias y recuerdos de los lugares que recorre con su cámara, y lleva la vida y el gesto cotidianos a un plano estético tan minucioso como poético.

 

Dossier – Palmira Puig-Giró – Paris Photo online

Paris Photo online #2 – Andrés Galeano

Para esta segunda entrega de Paris Photo online os presentamos la obra de Andrés Galeano (Mataró, 1980), artista que trabaja el dibujo, la fotografía, el vídeo, la instalación y la performance. Andrés vive en Berlín donde desarrolla su producción. Ha expuesto en ciudades de toda Europa, Estados Unidos, Latinoamérica y Canadá.

En esta ocasión os mostramos una selección de piezas de su serie Unknown Photographers, un proyecto donde el artista hace montajes con fotos analógicas que encuentra en mercadillos de todo el mundo y donde refleja el latente deseo de trascender el instante que posee cada fotografía.

Dossier – Andrés Galeano – Paris Photo online

Paris Photo online #5 – Marcel Giró

In this fifth issue of Paris Photo online, we present you the first number of our edition on the historical collective Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB), which has become a benchmark for avant-garde photography in Brazil and is, however, still widely unknown in Europe and North America. Their photographs are characterized by a constant search for new visual languages and are framed in the context of growing industrialization and creative fervour of the Brazilian post-war period. The originality and boldness of this group, comprised essentially of amateur photographers, will be seen for the first time outside of Brazil in the exhibition Fotoclubismo: Brazilian Modernist Photography, 1946-1964, which the MoMA will hold from March to June 2021.

RocioSantaCruz works actively with the family archive of several artists of the FCCB, among them Marcel Giró, Germán Lorca and Rubens Teixeira Scavone. Along with Giró’s nephew, Toni Ricart, RocioSantaCruz is responsible for the unprecedented discovery of the oeuvre of Palmira Puig-Giró, one of the few women who were part of the FCCB and whose work we included in our second issue of Paris Photo online. The commitment of RocioSantaCruz with the dissemination of the FCCB has granted it worldwide recognition as a referent in the study of Fotoclubismo. Here, we share with you the work of Marcel Giró.

Marcel Giró (Badalona, 1912 – Barcelona, 2011)

Marcel Giró arrived in São Paulo in 1948 with his wife, the photographer Palmira Puig-Giró. Giró joined the FCCB after a long career as an amateur photographer. His first photographs date from the 1930s and focus on the landscapes of the Catalan Pyrenees. They portray, above all, details of mountains and lakes, showing an early sensitivity towards abstraction, a style that would come to define his work. In 1953, Marcel and Palmira opened their own photographic studio, Estúdio Giró. Giró thus established himself as a professional photographer and began a productive career as a pioneer in advertising photography. After Palmira’s death in 1978, Marcel put down his camera almost completely.

Giró’s work stems from a precise and innovative gaze. His photographs show a recurrent interest in geometric figures, chiaroscuro and sharp contrasts. Taking his eloquent play of light and shadow to an extreme level, Giró articulated his own photographic syntax, a new aesthetic regime which allowed him to exceed the limits of representation and signification.

His work has been included in different international collections, such as in MoMA (New York), Museu de Arte de São Paulo (MASP), Itaú Cultural (São Paulo) and in the Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC, Barcelona), among others

Dossier – Marcel Giró – Paris Photo online

Paris Photo online

En aquesta vuitena entrada de Paris Photo online, us presentem l’obra de Miguel Rio Branco (Las Palmas, 1946), un dels artistes brasilers amb més reconeixement internacional.

Des d’una perspectiva multidisciplinària, treballa la fotografia, la pintura, el vídeo i la instal·lació. El seu treball es caracteritza per una estètica eloqüent i suggestiva, la qual sovint recorre a la intensitat cromàtica i als clarobscurs per crear composicions d’una forta càrrega poètica.

Rio Branco protagonitza dues importants exposicions a Europa i Amèrica Llatina. Le Bal, a París, recull la seva primera etapa fotogràfica a Miguel Rio Branco – Photographies 1968-1992, que podrà veure’s del 16 de desembre al 21 de març 2021. A São Paulo, Instituto Moreira Salles presenta Palavras cruzadas, sonhadas, rasgadas, roubadas, usadas, sangradas, una intensa retrospectiva que, prenent l’arxiu personal de l’artista com a punt de partida, repassa els principals temes de la seva obra, emmarcant-los en un gest a la vegada reflexiu i transformador.

Estètica visceral en clau pictòrica

Rio Branco no fuig del cos, sinó que aprofundeix en la visceralitat. La seva formació pictòrica li atorga una materialitat particular a la seva feina de fotògraf i cineasta. El desarrelament, la pèrdua i l’esquinç són temes centrals a l’obra de l’artista. El dolor i la sexualitat es veuen sublimats mitjançant l’ús de colors saturats i forts contrastos. L’ambivalència és una de les seves firmes més recurrents, especialment en la composició fotogràfica: forces oposades que es disputen el control sobre la imatge i la carreguen amb un excés de significat. Rio Branco no pretén mostrar allò que ja existeix, sinó crear noves possibilitats d’existència, noves veritats i mirades.

La seva obra ha estat reconeguda i premiada internacionalment, exposada en museus d’arreu del món i forma part de col·leccions públiques i privades en centres com Museu de Arte Moderna do Río de JaneiroMuseu de Arte Moderna de São PauloCentre George Pompidou, Paris; San Francisco Museum of Modern ArtStedelijk Museum, Amsterdam; Museum of Photographic Arts of San Diego; y Metropolitan Museum of New York.