Sense categoria

En l’article Els millors llibres de fotografia de 2020 de ElPaís, Gloria Crespo Maclennan pregunta a diversos professionals de la cultura al fet que recomanin els seus dos llibres de fotografia favorits de 2020.

Llegeix aquí l’article complet

Compartim amb vosaltres les recomanacions de Rocío Santa Cruz

Woman Go No’Gree deGloria Oyarzabal.RM. 176 pag.

Amb aquest llibre Gloria Oyarzabal acaba de guanyar el prestigiós premi Millor Llibre de l’Any de Paris Photo-*Aperture 2020 Acuradament editat i amb un disseny gràfic innovador, arriscat i alhora molt bell, l’artista traça un excel·lent diàleg entorn de la desconstrucció de la idea de la mirada i “l’altre”. Explora, mitjançant l’ús d’imatges trobades, arxius i la seva pròpia fotografia, el colonialisme i el feminisme blanc a Àfrica occidental. Les seves imatges, que fugen del “exotisme”, dilueixen les línies que separen el fotoperiodisme de la fotografia artística i conceptual. Segons l’autora, “es tractaria de descolonitzar el feminisme qüestionant els marcs teòrics racionals eurocèntrics que construeixen categories de gènere de manera universalista”. A través de les seves pròpies fotografies i de documents històrics que acoloreix, Oyarzabal ens desafia a enfrontar-nos amb els nostres propis perjudicis i suposicions.

Aconsegueix el llibre aquí, a la botiga en línia de ArtsLibris.

La caja roja de Antoni Campañà. Comanegra. 328 pag.

Antoni Campañà neix a la vegada que el fotoperiodisme, camp en el que es guanyaria una important reputació com a reporter esportiu i pioner de la postal turística. Abans de complir trenta anys, Campañà havia aconseguit un ampli reconeixement nacional i internacional pel seu refinat domini del bromoli. Els anys anteriors a la guerra civil, rebé nombrosos premis i consolidà la seva posició com a artista. Fou integrant de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i el 1933 viatjà a Munich a formar-se amb el fotògraf Willy Zielke. Realitzà una important tasca d’experimentació i innovació, transcendint així els paràmetres pictorialistes i convertint-se en un referent sense paral·lel de la fotografia experimental a Espanya. Durant els anys de la Guerra Civil, Campañà va prendre més de 5.000 fotografies. Retrata una realitat tràgica i contradictòria, amb la qual traça un enorme fris d’imatges inèdites de grandíssima qualitat i que al final de la contesa enterra en el garatge de la seva casa. El testimoni visual de Campañà romangué ocult durant dècades. Trenta anys després de la seva mort, la seva família troba les imatges guardades en caixes vermelles, les quals surten a la llum en La capsa vermella.

L’MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) anuncia per a les dates del 18 de març al 18 de juliol l’exposició La guerra infinita. Antoni Campañà, mostra comissariada per Toni Monné, Arnau Gonzàlez i Vilalta, Plàcid Garcia-Planas i Roser Cambray.

La guerra infinita descobrirà les diferents facetes de l’obra del fotògraf Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989), tot posant el focus en les fotografies que va realitzar durant la Guerra Civil espanyola, que la família va trobar fortuïtament l’any 2018. Aquest conjunt d’imatges, de gran qualitat artística i rellevància històrica, varen ser amagades en una capsa pel propi artista, on van romandre durant més de setanta anys des del final de la Guerra Civil fins el 2018.

Accedeix a la informació de l’exposició aquí.

RocioSantaCruz representa a l’artista Antoni Campañà i treballa amb la família en la gestió del seu llegat.

Amb motiu de l’exposició Lucha libre de Lourdes Grobet, i en col·laboració amb ArtsLibris, presentem la proposta especial:

Fotografia signada per Lourdes Grobet
35,5 x 28 cm
Impressió sobre paper cotó

+

Llibre ‘Lucha Libre. Retratos de familia’
Ed. RM

Preu: 500 € + IVA (21%)

Tria la teva fotografia i aprofita aquesta ocasió, a la botiga en línia o en la llibreria ArtsLibris

Aún no apeteciéndome hacer fotos, a veces, le pongo un rollo a esta cámara pequeñita, que parece de espía, y me la meto en el bolsillo y voy por ahí y hago alguna foto para animarme yo mismo. Aún me falta, pero mi mundo es este.

Gemma Malvido signatura El valor dels ‘re’, un repàs a la carrera de l’artista Vari Caramés, en el qual el fotògraf parla sobre les possibilitats de la llum, les noves tecnologies, els records i el treball en l’estudi.

A mí me gusta mucho la textura, la atmósfera, el clima… y eso me lo da la película, con el grano y lo digital a mí no me lo daría.

Lee l’entrevista completa aquí

Fantàstic article d’Elena Pita per a The New Barcelona Post en el qual Rocío Santa Cruz parla sobre el paper del llibre, l’art contemporani, ArtsLibris i el pensament. Rocío fa un recorregut a la seva trajectòria i compte els projectes del futur.

L’eina digital, lluny d’acabar amb el llibre físic, l’ha salvat: mai s’ha editat amb tant de detall, tanta estima pel paper, les tintes, les impressions.

L’entrevista completa aquí.

Jean Denant amb la seva obra ‘Anarchitecture XL’ en la revista AD de febrer 2021.
La peça decora la casa d’una col·lecció privada.

Lee l’article complet aquí.

Inclou una obra de Jean Denant en la teva col·lecció.

Lourdes Grobet (Ciutat de Mèxic, 1940) és una de les fotògrafes contemporànies més reconegudes del panorama artístic actual. El seu treball sobre la lluita lliure mexicana li ha valgut un ampli reconeixement internacional, consolidant la seva mirada sobre la cultura urbana del país. RocioSantaCruz recull una cuidada selecció de la seva obra en l’exposició Lourdes Grobet. Lucha libre, la qual podrà visitar-se a la Llibreria ArtsLibris, situada dins de la galeria, a partir del 6 de febrer. Amb motiu de la publicació del seu fotollibre, Lucha libre. Retratos de familia, editat per RM i disponible a ArtsLibris, RocioSantaCruz prepara un extens programa d’activitats i diàlegs entorn de l’obra de la fotògrafa al pati de la galeria.

Lourdes Grobet utilitza la fotografia per desfilar les costures del poder i de la censura. El seu art recorre a les pràctiques interdisciplinàries o, més ben dit, antidisciplinàries: cinema, instal·lació i performance s’uneixen en l’experimentació visual d’aquesta fotògrafa, la mirada de la qual es dirigeix sempre cap als punts cecs de la representació. La seva obra és una cerca constant de nous llenguatges artístics, alhora que un desacatament de tota mena d’autoritat formal o conceptual. No és la tècnica la que marca el ritme, sinó l’afirmació de la llibertat.

Grobet desplega una mirada intuïtiva, alhora que coherent. La seva no és una coherència fruit de les convencions, sinó que neix del desig de mostrar allò que roman ocult, apartat, relegat als marges de la societat. El seu treball sobre la lluita lliure explora les arrels culturals del Mèxic urbà. Durant dècades, ha retratat als personatges més emblemàtics del ring, dins i fora d’aquest.

Els retrats de Grobet parteixen d’una prohibició d’infància. El seu pare, aficionat a la lluita lliure, es va negar a portar-la als combats pel fet de ser dona. La seva reacció, anys més tard, va ser fer-se un lloc en l’escena armada amb una càmera. ‘aquesta transgressió simbòlica va anar trenant-se, a poc a poc, un arxiu estrany i tendre. Un repositori de vides, rituals i màscares.

Adquirir obra de Lourdes Grobet

Reprenent les nostres darreres publicacions, en aquesta setena entrega de Paris Photo online us presentem la tercera i última part de la nostra edició sobre el col·lectiu Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB) RocioSantaCruz treballa activament amb el fons familiar de diferents artistes del FCCB i és un referent internacional del Fotoclubismo. Us compartim l’obra de Rubens Teixeira Scavone.

Rubens Teixeira Scavone (Itatiba, 1925 – São Paulo, 2007)

L’obra de Rubens Teixeira Scavone obre un espai on conflueixen dues disciplines artístiques, la literatura i la fotografia. Pioner de la ciència ficció al Brasil, fou un referent de l’avantguarda paulista, guanyador del Premi Jabuti de Novel·la el 1973 i president de l’Academia Paulista de Letras, organització fundada a principis del segle XX amb l’objectiu de disseminar la literatura brasilera i apropar-la, especialment, a públics joves. El seu compromís social amb la cultura troba un precedent en la seva mare, l’escriptora Maria de Lourdes Teixeira, i un relleu en el seu fill, el fotògraf Marcio Scavone, el qual apareix de forma recurrent a l’obra de Teixeira Scavone des de la infantesa. Scavone fill és, a més, una figura destacada de la fotografia contemporània brasilera i autor d’alguns dels retrats més icònics del nostre temps; entre ells, el que realitzà del seu pare.

Rubens Teixeira Scavone. O menino o robô. c. 1952

La fotografia de Teixeira Scavone es desenvolupa dins del marc estètic del FCCB i reflexa l’interès dels Fotoclubistas per l’abstracció, els contrastos i les formes geomètriques. El seu treball és el resultat d’una profunda investigació narrativa, basada en la recerca de retòriques experimentals i nous efectes visuals, la qual atorga un caràcter literari a les seves composicions. Com si de capítols curts es tractés, o de foto-contes, les seves fotografies obren portals al món de la narrativa, a la mirada d’aquest escriptor esdevingut fotògraf.

Marcio Scavone. Space Portrait RTS. 1969

La seva obra forma part de la col·lecció del Museu de Arte de São Paulo (MASP) y de l’MoMA de Nova York, on participarà en l’exposició Fotoclubismo. Brazilian Modernist Photography, 1946-1964de l’21 de març a el 12 de juny de 2021.

”La exposición Sin piel, concebida por Marina Núñez específicamente para Kubo Kutxa, presenta una selección de obras recientes que proyectan identidades maleables y empáticas con el entorno, donde los límites físicos y psicológicos se diluyen o duplican en los escenarios o paisajes de los que forman parte.

Sin piel habla de identidad, de la idea de frontera, del diálogo, casi siempre incómodo, entre lo conectado, ilimitado, abierto, blando y metamórfico, y lo constreñido, lo estereotipado y controlado. Evocaciones de un entorno en transformación y «en vías de destrucción», que hoy en día ha pasado de ser un asunto teórico a una problemática urgente, por las evidencias de catástrofe inminente, propiciadas por la crisis medioambiental.

En consonancia con las últimas ideas de la teórica Donna Haraway —que tanto influyó en el discurso artístico posthumanista de fines del siglo XX con su Manifiesto Cíborg (1984)—, la exposición invita, tal y como la pensadora propone en su último texto Seguir con el problema (2019), a reconfigurar nuestras relaciones con la Tierra y sus habitantes —humanos y no humanos—, aceptando que tenemos que habitar juntos un territorio herido. Ideas que resuenan con la obra de Núñez, donde los escenarios, si bien se presentan hostiles y distorsionados, se abren a la integración y a la simbiosis.”

Comisaria: Susana Blas