Sense categoria

Jean Denant amb la seva obra ‘Anarchitecture XL’ en la revista AD de febrer 2021.
La peça decora la casa d’una col·lecció privada.

Lee l’article complet aquí.

Inclou una obra de Jean Denant en la teva col·lecció.

Lourdes Grobet (Ciutat de Mèxic, 1940) és una de les fotògrafes contemporànies més reconegudes del panorama artístic actual. El seu treball sobre la lluita lliure mexicana li ha valgut un ampli reconeixement internacional, consolidant la seva mirada sobre la cultura urbana del país. RocioSantaCruz recull una cuidada selecció de la seva obra en l’exposició Lourdes Grobet. Lucha libre, la qual podrà visitar-se a la Llibreria ArtsLibris, situada dins de la galeria, a partir del 6 de febrer. Amb motiu de la publicació del seu fotollibre, Lucha libre. Retratos de familia, editat per RM i disponible a ArtsLibris, RocioSantaCruz prepara un extens programa d’activitats i diàlegs entorn de l’obra de la fotògrafa al pati de la galeria.

Lourdes Grobet utilitza la fotografia per desfilar les costures del poder i de la censura. El seu art recorre a les pràctiques interdisciplinàries o, més ben dit, antidisciplinàries: cinema, instal·lació i performance s’uneixen en l’experimentació visual d’aquesta fotògrafa, la mirada de la qual es dirigeix sempre cap als punts cecs de la representació. La seva obra és una cerca constant de nous llenguatges artístics, alhora que un desacatament de tota mena d’autoritat formal o conceptual. No és la tècnica la que marca el ritme, sinó l’afirmació de la llibertat.

Grobet desplega una mirada intuïtiva, alhora que coherent. La seva no és una coherència fruit de les convencions, sinó que neix del desig de mostrar allò que roman ocult, apartat, relegat als marges de la societat. El seu treball sobre la lluita lliure explora les arrels culturals del Mèxic urbà. Durant dècades, ha retratat als personatges més emblemàtics del ring, dins i fora d’aquest.

Els retrats de Grobet parteixen d’una prohibició d’infància. El seu pare, aficionat a la lluita lliure, es va negar a portar-la als combats pel fet de ser dona. La seva reacció, anys més tard, va ser fer-se un lloc en l’escena armada amb una càmera. ‘aquesta transgressió simbòlica va anar trenant-se, a poc a poc, un arxiu estrany i tendre. Un repositori de vides, rituals i màscares.

Adquirir obra de Lourdes Grobet

Reprenent les nostres darreres publicacions, en aquesta setena entrega de Paris Photo online us presentem la tercera i última part de la nostra edició sobre el col·lectiu Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB) RocioSantaCruz treballa activament amb el fons familiar de diferents artistes del FCCB i és un referent internacional del Fotoclubismo. Us compartim l’obra de Rubens Teixeira Scavone.

Rubens Teixeira Scavone (Itatiba, 1925 – São Paulo, 2007)

L’obra de Rubens Teixeira Scavone obre un espai on conflueixen dues disciplines artístiques, la literatura i la fotografia. Pioner de la ciència ficció al Brasil, fou un referent de l’avantguarda paulista, guanyador del Premi Jabuti de Novel·la el 1973 i president de l’Academia Paulista de Letras, organització fundada a principis del segle XX amb l’objectiu de disseminar la literatura brasilera i apropar-la, especialment, a públics joves. El seu compromís social amb la cultura troba un precedent en la seva mare, l’escriptora Maria de Lourdes Teixeira, i un relleu en el seu fill, el fotògraf Marcio Scavone, el qual apareix de forma recurrent a l’obra de Teixeira Scavone des de la infantesa. Scavone fill és, a més, una figura destacada de la fotografia contemporània brasilera i autor d’alguns dels retrats més icònics del nostre temps; entre ells, el que realitzà del seu pare.

Rubens Teixeira Scavone. O menino o robô. c. 1952

La fotografia de Teixeira Scavone es desenvolupa dins del marc estètic del FCCB i reflexa l’interès dels Fotoclubistas per l’abstracció, els contrastos i les formes geomètriques. El seu treball és el resultat d’una profunda investigació narrativa, basada en la recerca de retòriques experimentals i nous efectes visuals, la qual atorga un caràcter literari a les seves composicions. Com si de capítols curts es tractés, o de foto-contes, les seves fotografies obren portals al món de la narrativa, a la mirada d’aquest escriptor esdevingut fotògraf.

Marcio Scavone. Space Portrait RTS. 1969

La seva obra forma part de la col·lecció del Museu de Arte de São Paulo (MASP) y de l’MoMA de Nova York, on participarà en l’exposició Fotoclubismo. Brazilian Modernist Photography, 1946-1964de l’21 de març a el 12 de juny de 2021.

”La exposición Sin piel, concebida por Marina Núñez específicamente para Kubo Kutxa, presenta una selección de obras recientes que proyectan identidades maleables y empáticas con el entorno, donde los límites físicos y psicológicos se diluyen o duplican en los escenarios o paisajes de los que forman parte.

Sin piel habla de identidad, de la idea de frontera, del diálogo, casi siempre incómodo, entre lo conectado, ilimitado, abierto, blando y metamórfico, y lo constreñido, lo estereotipado y controlado. Evocaciones de un entorno en transformación y «en vías de destrucción», que hoy en día ha pasado de ser un asunto teórico a una problemática urgente, por las evidencias de catástrofe inminente, propiciadas por la crisis medioambiental.

En consonancia con las últimas ideas de la teórica Donna Haraway —que tanto influyó en el discurso artístico posthumanista de fines del siglo XX con su Manifiesto Cíborg (1984)—, la exposición invita, tal y como la pensadora propone en su último texto Seguir con el problema (2019), a reconfigurar nuestras relaciones con la Tierra y sus habitantes —humanos y no humanos—, aceptando que tenemos que habitar juntos un territorio herido. Ideas que resuenan con la obra de Núñez, donde los escenarios, si bien se presentan hostiles y distorsionados, se abren a la integración y a la simbiosis.”

Comisaria: Susana Blas

Reprenent la nostra darrera publicació, en aquesta sisena entrega de Paris Photo online us presentem la segona part de la nostra edició sobre el col·lectiu Foto Cine Clube Bandeirante (FCCB). RocioSantaCruz treballa activament amb el fons familiar de diferents artistes del FCCB i és un referent internacional del Fotoclubismo. Us compartim l’obra de Germán Lorca.

Germán Lorca (São Paulo, 1922)

Comptable de formació, Germán Lorca s’uní al FCCB el 1949 com a fotògraf amateur. No trigà a convertir la fotografia en la seva única professió. El 1952, deixa definitivament la comptabilitat per a obrir el seu primer estudi fotogràfic. Els primers anys de la seva carrera professional estan marcats per una productivitat frenètica i una clara intenció de transcendir els codis estètics vigents, producte dels fervents debats del FCCB envers l’experimentació i els límits del llenguatge visual.

L’obra de Lorca articula una sort de poètica urbana dels carrers de São Paulo, composta per paisatges a la vegada quotidians i desconcertants. Combinant la intimitat i l’estranyament, crea composicions ambigües i evocatives. El punctum de Roland Barthes adquireix aquí un protagonisme imprevist, ja que les fotografies de Lorca estan farcides de perforacions, esquinçaments, inquietants (des)trobades amagades en escenaris aparentment familiars. Sols mirant a través d’aquestes fissures visuals, i no al seu voltant, és possible desxifrar el fascinant imaginari de Lorca, la lúcida llibertat de la seva mirada.

La seva obra ha estat inclosa en importants col·leccions arreu del món, com ara Banco Itaú (São Paulo), Museu de Arte de São Paulo (MASP), Pinacoteca do Estado (São Paulo), Cisneros Fontanals Art Foundation (Miami) i MoMA (New York).

Dossier – German Lorca – Paris Photo online

L’artista Gonzalo Elvira (Patagònia, l’Argentina, 1971) ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2020 per la seva instal·lació Sueños. Anteriors receptors d’aquest premi inclouen a artistes com Núria Güell o Carles Congost. Des de RocioSantaCruz, celebrem amb emoció el reconeixement d’Elvira, la visió i la sensibilitat del qual són un referent en el camp de la creació artística.

Gonzalo Elvira (Patagònia, l’Argentina, 1971) es va formar a l’Escola d’Arts Visuals Antonio Berni a l’Argentina i va començar la seva trajectòria expositiva l’any 1993. En l’actualitat viu i treballa a Barcelona des de l’any 2000, i compagina la seva faceta artística amb una intensa labor educativa i pedagògica concentrada en l’estudi Obra Door, el qual gestiona i dirigeix en el barri de Gràcia. En 2019, va rebre la prestigiosa Beca de Artes Plásticas de la Fundación Botín, on prepara una exposició per a 2022.

Elvira ha exposat el seu treball en nombrosos centres d’art i galeries tant a Europa com a Amèrica. En els últims anys les seves obres han estat adquirides per diverses col·leccions públiques i privades de diversos països. Va presentar l’exposició Idilio (2019-2020) en la galeria RocioSantaCruz, treball germinal que dóna origen i continuïtat als seus projectes posteriors, entre ells la instal·lació Sueños. Elvira recibió el Premio GAC al Artista por la Mejor Exposición en Galería.

Torna a visitar la exposición Idilio en RocioSantaCruz

Andrés Galeano (Mataró, 1980) habla de su trayectoria, sus influencias y sus proyectos pasados y futuros en una interesante entrevista para Neo2 Magazine. De Wittgenstein a Google Street View pasando por Instagram y el Zeitgeist, Galeano reflexiona en este artículo sobre la posmodernidad y el lugar donde se encaja su tan atípico trabajo artístico. Su última investigación, meteorológica y de archivo, culminará en una serie de exposiciones en 2021.

En esta tercera entrega de Paris Photo online, os presentamos la obra de Palmira Puig-Giró (Tàrrega, 1912 – Barcelona, 1978), fotógrafa vanguardista exiliada en Brasil, cuya obra permaneció oculta hasta que la galería RocioSantaCruz la descubrió en 2018. Palmira Puig-Giró fue, junto con Marcel Giró, Rubens Teixeira Scavone y Germán Lorca, entre otros, miembro del Foto Cine Clube Bandeirante, uno de los movimientos artísticos más importantes de la fotografía brasileña.

Desde que RocioSantaCruz la presentara por primera vez en Europa en Paris Photo 2018, la obra de Puig-Giró ha sido integrada en importantes colecciones internacionales. El MoMA (Museum of Modern Art, New York) incluirá sus fotografías en la exhibición Fotoclubismo: Brazilian Modernist Photography, 1946-1964 en marzo 2021.

Palmira Puig-Giró. Estudos, 1950

Una firma reencontrada

Durante décadas, a Palmira Puig-Giró se la conoció como la musa de su marido, el fotógrafo Marcel Giró. No fue hasta 2018 que Rocío Santa Cruz, al adentrarse en el fondo familiar de Giró de la mano de Toni Ricart, sobrino de Marcel, descubrió dos lenguajes fotográficos, dos autorías distintas, aunque enlazadas, que coexistían en los archivos del fotógrafo. Desandando el rastro de esta firma desconocida, llegaron a la siguiente conclusión: no sólo era Palmira autora de una importante obra propia, sino que la propia autoría de Marcel adquiría entonces un nuevo sentido. El relato del artista y su musa quedó obsoleto y dio paso a una narrativa más compleja, más horizontal, más rica. Ambos artistas compartían cámara, carrete, escenarios; cada uno con una mirada propia.

Los rostros de la vanguardia

Palmira Puig-Giró fue, junto con Gertrudes Altschul, Menha S. Polacow, Barbara Mors y Dulce G. Carneiro, una de las pocas mujeres que formaron parte del Foto Cine Clube Bandeirante, colectivo de fotógrafos vanguardistas situado en São Paulo. Su obra articula un corpus experimental de retratos y paisajes, donde la metáfora y la crítica social quedan enmarcadas en una misma captura. La fotografía de Puig-Giró se nutre del vanguardismo, de los contrastes en blanco y negro, pero su firma tiene un cariz más humanista que el de sus compañeros paulistas. Mientras que estos tendían a sublimar lo abstracto, el momento puro de interrupción visual, Puig-Giró va más allá del instante y del objeto. La fotógrafa amplía la visión para mostrar el entorno de sus fotografías, los rostros, historias y recuerdos de los lugares que recorre con su cámara, y lleva la vida y el gesto cotidianos a un plano estético tan minucioso como poético.

Dossier – Palmira Puig-Giró – Paris Photo online

Para esta segunda entrega de Paris Photo online os presentamos la obra de Andrés Galeano (Mataró, 1980), artista que trabaja el dibujo, la fotografía, el vídeo, la instalación y la performance. Andrés vive en Berlín donde desarrolla su producción. Ha expuesto en ciudades de toda Europa, Estados Unidos, Latinoamérica y Canadá.

En esta ocasión os mostramos una selección de piezas de su serie Unknown Photographers, un proyecto donde el artista hace montajes con fotos analógicas que encuentra en mercadillos de todo el mundo y donde refleja el latente deseo de trascender el instante que posee cada fotografía.

Dossier – Andrés Galeano – Paris Photo online